L’Església Catòlica a Itàlia afronta una crisi multifacètica que abasta des de la disminució de fidels i de vocacions sacerdotals fins a la creixent mercantilització del patrimoni comunal que administra. Aquesta situació reflecteix una transformació profunda en la relació entre la institució religiosa i la societat italiana.
Itàlia: menys fidels, menys sacerdots i més patrimoni sense culte
La crisi catòlica italiana ja afecta els tres pilars que sostenien la xarxa parroquial: fidels, personal i ús religiós dels edificis. Quan el culte retrocedeix, la jerarquia conserva el control patrimonial i orienta temples i convents cap al turisme, la cultura, altres activitats o la venda. Aquesta capacitat de decidir obliga a examinar l’Església universal, la Santa Seu i l’Estat vaticà com una mateixa estructura material de poder.
Itàlia continua plena d’esglésies, però cada vegada hi entra menys gent. L’Institut Nacional d’Estadística italià constata que el 1995 quatre de cada deu persones de sis anys o més assistien almenys una vegada per setmana a un lloc de culte. El 2023 ho feien aproximadament dues de cada deu. El 31,5% declarava que no hi anava mai. Entre els joves de 18 a 34 anys, l’assistència setmanal ja era inferior al 10%.
La pèrdua de pràctica religiosa redueix la necessitat litúrgica que justificava la xarxa d’edificis. També disminueixen les vocacions. La Conferència Episcopal Italiana va calcular una caiguda del 28% dels seminaristes diocesans entre 2009 i 2019. El 2021 n’hi havia 1.804 i una comunicació de la mateixa Conferència publicada el 2025 situava la xifra en 1.698.
Una crisi de fidels, personal i edificis
L’Anuari de la Conferència Episcopal, amb dades de 2026, registra 25.353 parròquies, 25.189 sacerdots seculars i 10.569 regulars. El total de sacerdots no indica quants rectors poden cobrir parròquies: inclou religiosos, jubilats, docents, membres de cúries i altres funcions. Una estimació periodística de 2017 comparava 25.610 parròquies amb 16.905 rectors i calculava que en faltaven 8.705 perquè cada parròquia en tingués un de propi.
La mateixa Església reconeix la conseqüència patrimonial. Les directrius vaticanes de 2018 sobre desafectació i reutilització d’esglésies relacionen la caiguda de la pràctica, l’envelliment del clergat i les poques ordenacions amb la fusió de parròquies, el poc ús i l’abandonament de temples. El document admet que algunes diòcesis mantenen la propietat i donen als edificis un ús no litúrgic; d’altres els venen i, quan no hi veuen valor històric, artístic o arquitectònic, poden arribar a enderrocar-los.
Aquesta diagnosi descriu una institució amb més patrimoni del que pot sostenir mitjançant la seva activitat religiosa. L’edifici deixa de funcionar com a església, mentre la persona jurídica que apareix com a titular continua decidint-ne el futur. Aquí comença el conflicte.
France 24 mostra un cas
Un reportatge de France 24 enregistrat el 2019 permet veure la crisi sobre el terreny. El sacerdot Ferruccio recorre prop de 200 quilòmetres en una jornada per celebrar misses, funerals i altres oficis en pobles dels Apenins. Té quatre parròquies al seu càrrec i atén gairebé trenta esglésies de la diòcesi de Rieti, afectada pel terratrèmol de 2016.
El vídeo parla de 25.000 parròquies i d’uns 8.000 sacerdots que falten. Les dues xifres provenen del mateix context estadístic que ja circulava el 2017: unes 25.600 parròquies i 16.905 rectors. Serveixen per explicar l’acumulació de parròquies en mans d’un sol sacerdot. France 24 també afirma que l’any anterior havien tancat més de seixanta esglésies. La font italiana utilitzada en aquell moment va registrar 66 supressions d’ens eclesiàstics el 2018, davant de 29 el 2017 i 53 el 2016. La dada administrativa es va convertir periodísticament en campanars perduts. Convé recuperar-ne el significat jurídic.
Les 66 supressions afectaven persones jurídiques
L’article 20 de la Llei italiana 222 de 1985 regula la supressió dels ens eclesiàstics reconeguts civilment. L’autoritat eclesiàstica competent dicta la supressió o declara l’extinció. El Ministeri de l’Interior ordena inscriure-la i disposa la devolució dels béns segons allò que estableix el mateix acte eclesiàstic, amb respecte pels drets de tercers, la voluntat dels donants, els estatuts i les normes civils.
Ara be, la supressió d’una persona jurídica no acredita el tancament físic del seu temple. L’edifici pot continuar obert al culte, passar a una altra parròquia o a la diòcesi, quedar infrautilitzat, canviar de funció o ser alienat.
En tot cas, la xifra de 66 mostra inequívocament un procés de concentració jurídica i patrimonial. Quan desapareix una parròquia o un altre ens, els seus béns no estan tornant automàticament al municipi ni a la comunitat que els va construir o mantenir. La jerarquia eclesiàstica es permet determinar per sí mateixa el destí canònic i l’Estat italià s’ha limitat en la gran majoria dels casos a donar-li eficàcia civil.
La tríada eclesiàstica com a unitat material de poder
Una part del dret diferencia l’Església universal, la Santa Seu, l’Estat de la Ciutat del Vaticà, les diòcesis, les parròquies i els instituts religiosos. Aquesta és la seva arquitectura orgànica. La tesi que sostenim parteix d’una altra pregunta: qui dirigeix funcionalment el conjunt, dicta les normes patrimonials, crea o suprimeix les persones jurídiques, nomena la jerarquia i representa internacionalment el sistema?
La resposta condueix al mateix vèrtex. El Papa és l’autoritat suprema de l’Església universal, encapçala la Santa Seu i és el sobirà de l’Estat vaticà. Les parròquies i diòcesis poden ser titulars civils immediates, però actuen dins d’un ordenament canònic jeràrquic que regula la seva administració, vigilància, supressió i alienació. L’Estat vaticà aporta la garantia territorial de sobirania; la Santa Seu celebra tractats i intervé com a subjecte internacional; l’Església universal desplega la xarxa humana, jurídica i patrimonial.
La separació orgànica permet repartir titularitats, responsabilitats i fins i tot evitar controls. Però la unitat funcional concentra la direcció. Per això, quan es diu que un immoble és «de l’Església», l’anàlisi política i econòmica no acaba en el nom de la parròquia inscrit al registre. El bé queda integrat en una cadena de poder que culmina en una autoritat estrangera i sobirana.
A Itàlia aquesta relació és especialment visible. L’article 7 de la Constitució declara independents i sobirans l’Estat i l’Església catòlica, cadascun en el seu ordre. La República va pactar amb la Santa Seu l’Acord de 1984 i les regles de cooperació sobre el patrimoni cultural religiós. Una part del règim intern dels béns queda així emmarcada per una relació bilateral de dret internacional públic.
La dimensió econòmica també supera les estructures locals. L’Administració del Patrimoni de la Seu Apostòlica, l’APSA, declarava gestionar 4.281 unitats immobiliàries a Itàlia en el balanç de 2025 i prop de 1.200 a l’estranger. Però, aquestes xifres només cobreixen el patrimoni administrat directament per l’APSA. La dispersió formal entre milers de persones jurídiques – la unitat de comandament de les quals també controla la triada del vaticà – la santa seu- església universal, impedeix observar i amaga el seu inventari total.
Del culte al turisme i a altres usos
La crisi obliga a decidir què es fa amb edificis que han perdut la funció per a la qual van ser construïts. Les opcions habituals són concentrar el culte, obrir visites culturals, integrar el temple en rutes turístiques, destinar-lo a activitats socials, llogar-lo, vendre’l o deixar-lo tancat.
El turisme pot ajudar a pagar la conservació, però modifica la relació entre l’edifici i la població. La mateixa Conferència Episcopal Italiana sosté que les esglésies obertes al culte han de tenir accés gratuït i conservar com a funció principal la pregària. Admet cobrar per espais separats, com una cripta, un tresor, un baptisteri, un campanar o un claustre. Aquesta doctrina confirma que la valorització turística hauria de subordinar-se mentre subsisteix el culte.
Quan el culte desapareix i l’activitat turística, cultural o comercial passa al centre, també es debilita el fonament amb què la persona jurídica eclesiàstica reclama decidir tota sola. L’edifici ja no serveix principalment la comunitat religiosa que justificava la seva possessió i els seus privilegis. Es converteix en un recurs patrimonial, gairebé sempre sostingut amb diners públics, donacions, treball veïnal i memòria col·lectiva.
Les directrius vaticanes de 2018 demanen participació de la comunitat, planificació territorial i preferència per usos culturals o socials compatibles. També recomanen evitar operacions especulatives. Es clar, però, que aquest reconeixement és insuficient si la consulta no comporta capacitat real d’intervenció i si el titular eclesiàstic conserva l’última paraula sobre un bé d’origen i ús col·lectius.
Administrar en nom del poble
Cal destacar, a mes a mes, que la persona jurídica eclesiàstica es una administradora del temple en nom del poble quan la història del bé acredita construcció comunitària, aportacions veïnals, finançament públic o ús col·lectiu continuat. El títol registral és una dada necessària, però no esgota la legitimitat històrica, política i patrimonial.
La pèrdua de fidels i de sacerdots posa a prova aquesta administració. Si la institució ja no pot garantir l’activitat litúrgica, ha d’explicar per què conserva una potestat exclusiva per transformar el bé en producte turístic, actiu immobiliari o equipament aliè a la comunitat. La seva funció d’administradora exigeix transparència, rendició de comptes i participació vinculant dels pobles afectats.
Abans de decidir el futur d’un temple
A Itàlia, cada edifici necessita un expedient públic que permeti respondre aquestes preguntes:
- Quina persona jurídica consta com a titular, amb quin títol va adquirir el bé i sota quina autoritat canònica actua.
- Quines transmissions, fusions o supressions han concentrat la titularitat o el control.
- Si l’immoble o els seus béns mobles estan sotmesos a protecció cultural.
- Quines aportacions documentades hi han fet el municipi, els veïns, les confraries, els donants o altres administracions.
- Si existeix un decret canònic de reducció a ús profà i qui hi ha prestat el consentiment exigit.
- Quines autoritzacions civils i canòniques calen per vendre, cedir, explotar turísticament, transformar o retirar béns mobles.
- Quina capacitat efectiva té la comunitat local per impedir un ús incompatible amb la història del bé.
La crisi italiana permet veure el mecanisme complet. Baixen els fidels, falten rectors i sobren edificis per a l’activitat litúrgica disponible. Les persones jurídiques locals es fusionen o desapareixen, mentre el patrimoni continua dins la mateixa cadena de poder. La tríada formada per l’Església universal, la Santa Seu i l’Estat vaticà manté la capacitat política, normativa i econòmica d’orientar-ne el futur.
La defensa del patrimoni dels pobles exigeix intervenir abans del tancament, la desafectació o la venda. Quan la funció religiosa que justificava l’administració eclesiàstica s’extingeix, la comunitat ha de poder reclamar documentació, control públic i retorn social del bé.
Fonts consultades
1 Istat. Trenta anys de vida quotidiana. Dades de pràctica religiosa 1995-2023, pàgines 138-140
2 Conferència Episcopal Italiana. Seminaristes a Itàlia. 4 de novembre de 2021
3 Conferència Episcopal Italiana. Dades recents sobre seminaristes. 15 de gener de 2025
4 Conferència Episcopal Italiana. Diòcesis i parròquies. Anuari Pontifici 2026
5 Reportatge de France 24 a YouTube. Enregistrat el 2019; font complementària i il·lustrativa
6 La Stampa. Church in distress: 8000 pastors missing. 27 de novembre de 2017
7 Panorama. Chiese chiuse in attesa di miracolo. 24 d’abril de 2019; 66 supressions d’ens el 2018
8 Govern italià. Llei 20 de maig de 1985 número 222. Articles 19 i 20 sobre transformació i supressió d’ens
9 Senat de la República Italiana. Constitució article 7
10 Govern italià. Acord entre la República Italiana i la Santa Seu. 18 de febrer de 1984
11 Ministeri de Cultura italià. Acord sobre tutela dels béns culturals. 26 de gener de 2005
12 Estat de la Ciutat del Vaticà. Origen i naturalesa
13 Codi de dret canònic. Béns temporals de l’Església
14 Codi de dret canònic. Reducció d’una església a ús profà
15 Codi de dret canònic. Alienació de béns eclesiàstics
16 Pontifici Consell de la Cultura. Directrius sobre desafectació i reutilització d’esglésies. 2018
17 Conferència Episcopal Italiana. L’accés a les esglésies. Nota aprovada el gener de 2012
18 Vatican News. Balanç de l’APSA de 2025. 31 de juliol de 2026
Per aprofundir en la crisi vocacional que afronta l’Església a Itàlia, es pot consultar el reportatge següent: