Santa Maria del Mar: El temple que pertany al poble
Al cor del barri de la Ribera, a la Barcelona medieval, s’erigeix la majestuosa Basílica de Santa Maria del Mar, un símbol de fe, esforç col·lectiu i perseverança. La seva història no és només un testimoni de l’arquitectura gòtica catalana, sinó també un mirall de les lluites i aspiracions de les classes treballadores del segle XIV. És aquí on sorgeix una pregunta crucial: pot un temple com aquest, construït amb la suor i el sacrifici de tot un poble, ser considerat propietat exclusiva de l’Església Catòlica? O, més aviat, hauria de ser vist com un bé comunal, nascut de la voluntat popular?
Una construcció forjada per l’esforç col·lectiu
Santa Maria del Mar va ser un projecte del poble. Va ser el somni compartit dels veïns de la Ribera, que, units per la devoció i la identitat comunitària, van posar mans a l’obra per aixecar aquest temple. Els bastaixos, els treballadors del port de Barcelona, van jugar un paper fonamental en la construcció, carregant a les espatlles les enormes pedres extretes de les pedreres de Montjuïc fins al lloc on s’erigiria la basílica. Aquestes pedres, essencials per a la construcció, eren transportades amb gran esforç a través de carrers empedrats i en condicions sovint adverses, mostrant una entrega absoluta a la causa comuna.
Però els bastaixos no van estar sols. Comerciants, artesans, pescadors i altres treballadors humils també van jugar un paper crucial. Els gremis de la ciutat es van organitzar per aportar mà d’obra, materials i fons econòmics. Les dones del barri, encara que moltes vegades invisibilitzades en els relats històrics, van participar en tasques logístiques i en la preparació d’aliments per als treballadors. Les famílies donaven petits estalvis, béns o fins i tot el seu temps per col·laborar en la construcció del temple.
La construcció no només es va finançar mitjançant donacions econòmiques directes, sinó també a través de col·lectes organitzades al barri, on tothom aportava el que podia. A més, es van establir torns de treball comunitari en els quals els veïns contribuïen amb la seva força laboral en les etapes més crítiques de l’edificació. Els pescadors, per exemple, donaven part de les seves captures per finançar les despeses de l’obra, i els artesans oferien els seus serveis a preus simbòlics o fins i tot gratuïts.
El manteniment de la Basílica, un cop finalitzada, també va recaure en el poble. Els veïns s’encarregaven de netejar el temple, reparar els desperfectes i organitzar les celebracions litúrgiques i comunitàries. Tot això va reforçar el caràcter popular i comunal de Santa Maria del Mar, un edifici que no només representava la seva fe, sinó també la seva identitat i la seva unió com a comunitat.
Un temple per a tothom
Santa Maria del Mar no va ser només un espai de culte. Va ser un lloc de trobada i comunitat, un símbol tangible que la fe no era propietat exclusiva de les èlits. Era, al contrari, un espai on el poble trobava consol i pertinença, construït per i per a ells.
Aquest caràcter popular es reflecteix en cada pedra, en cada arc i en la història mateixa de la seva construcció. La Basílica no era només una obra arquitectònica; era una declaració de principis. El poble planer, amb les seves mans, recursos i sacrificis, va aixecar un temple que es va convertir en el cor de la seva vida social i espiritual. Això, per si sol, reforça la idea que la seva propietat pertany a tothom, i no únicament a la institució eclesiàstica que la gestiona.
De la repercussió cultural a la mercantilització
La fascinant història de Santa Maria del Mar ha transcendit les pàgines de la novel·la d’Ildefonso Falcones, “La catedral del mar”, publicada el 2006. Aquest èxit literari, que narra la construcció de la Basílica i la vida d’Arnau Estanyol, un home lligat al destí del temple, es va convertir en una referència de la narrativa històrica espanyola. Tal va ser el seu impacte, que el 2018 es va adaptar en forma d’una sèrie produïda per Antena 3 i distribuïda internacionalment per Netflix. La sèrie, amb la seva cuidada recreació de la Barcelona medieval, va portar aquesta història d’esforç col·lectiu i justícia social a milions d’espectadors d’arreu del món, revifant l’interès pel temple i per la riquesa històrica de la ciutat.
Tot i això, aquest augment de popularitat també va marcar l’inici d’una nova etapa en la història del temple: la seva mercantilització. L’Església Catòlica va començar a cobrar entrada per accedir a la Basílica, convertint un símbol de l’esforç col·lectiu en una font d’ingressos privats. Aquest cobrament, justificat com a necessari per al manteniment del temple, ha generat grans beneficis econòmics, que es gestionen sense cap mecanisme públic de rendició de comptes.
La narrativa oficial de l’Església Catòlica i la gestió econòmica del temple
Tot i que la web oficial de Santa Maria del Mar reconeix el paper del poble en la seva construcció, evita en tot moment admetre que aquest esforç col·lectiu pugui justificar la seva condició de patrimoni comú. A més, Santa Maria del Mar està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), fet que reafirma que no es tracta d’un simple immoble privat, sinó d’un patrimoni protegit amb un interès històric i cultural col·lectiu.
Però més enllà de les entrades generals, l’explotació econòmica de la basílica es fa palesa a través de visites guiades de pagament, serveis diferencials d’accés a les torres, serveis d’atenció especialitzada per als visitants i altres experiències personalitzades, convertint un espai històric en un actiu comercial amb diverses fonts d’ingressos.
A tot això s’hi suma el fet que la basílica rep subvencions i aportacions públiques finalistes per a la seva conservació, fet que evidencia que l’aportació econòmica del sector públic també forma part del seu manteniment. No obstant això, no hi ha cap document de rendició de comptes disponible públicament que expliqui com es distribueixen aquests ingressos, fet que posa de manifest una manca de transparència en la seva gestió.
Béns comunals, no mercaderies: han d’actuar els funcionaris dels poders públics
Santa Maria del Mar és un símbol viu del que significa l’esforç col·lectiu. No és només una església, sinó un patrimoni del poble, un bé que pertany a la comunitat i a la humanitat. Argumentar que un immoble com aquest és propietat privada, en base a la figura de “possessió immemorial”, ignora el seu origen popular, la seva essència comunal i la seva profunda connexió amb les generacions que el van fer possible.
Els béns que neixen de l’esforç popular no poden ser mercantilitzats. No poden reduir-se a una simple transacció legal o quedar sota el control d’una persona jurídica particular com el Bisbat de Barcelona. Aquest tipus de reclamacions degraden no només la legitimitat històrica de la propietat, sinó també la missió espiritual de l’Església.
Convidem l’Església Catòlica a reflexionar profundament sobre el camí que tria en reclamar com a propietat privada el que pertany al poble. El risc de degradar-se èticament, moralment i teleològicament és enorme. Convertir un símbol d’esforç i unió comunitària en una mercaderia contradiu els valors que l’Església diu defensar: la justícia, la solidaritat i el bé comú.
Però aquesta reflexió no és suficient si no va acompanyada d’una acció contundent per part dels poders públics. La protecció del patrimoni públic és un deure irrenunciable de les administracions. Tant la Generalitat de Catalunya com l’Ajuntament de Barcelona tenen la responsabilitat de garantir que béns com Santa Maria del Mar no caiguin en mans privades de manera injusta o indeguda.
Segons l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en el seu article 127, i la Llei del Patrimoni Cultural Català (Llei 9/1993), correspon a la Generalitat protegir el patrimoni històric i cultural del territori. De la mateixa manera, l’Ajuntament de Barcelona, a través de la seva responsabilitat en la gestió i protecció del patrimoni municipal, està obligat a actuar per preservar aquests béns comuns.
S’exigeix especialment a la Presidència, la Conselleria de Cultura i la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, així com al regidor responsable del patrimoni cultural sota la supervisió de la Batllia de l’Ajuntament de Barcelona que compleixin amb el seu deure, segons el que estableix la normativa vigent, per garantir que Santa Maria del Mar i altres béns similars siguin defensats com a part del patrimoni públic i cultural que pertany a tota la ciutadania.
És moment que els poders públics assumeixin el seu paper actiu en la defensa d’aquests béns, no com a observadors de l’expoli immatriculador de l’Esglèsia, sinó com a guardians del que representa la identitat col·lectiva de Catalunya i de Barcelona. Només així es podrà garantir que símbols com Santa Maria del Mar continuïn sent el que sempre han estat: patrimoni del poble, i no mercaderies productores de rentes o mers immobles que puguin canviar de mans segons els interessos d’una persona jurídica privada.
“Un temple del poble no pot ser mercantilitzat: Santa Maria del Mar és patrimoni comú!”
Plataforma Catalana per la Recuperació dels Béns Immatriculats per l’Església