Sobre com el Govern d’Illa passa de no investigar les immatriculacions a finançar-les amb diners públics en nom de la crisi de l’habitatge
La necessitat d’habitatge social és avui una de les principals emergències del país, i qualsevol política orientada a garantir aquest dret mereix, d’entrada, reconeixement i compromís. Precisament per això, analitzar críticament les mesures que es presenten en el seu nom és un exercici delicat, sovint incòmode, però necessari: perquè no tot el que s’articula sota l’etiqueta d’habitatge social contribueix, de manera efectiva, a reforçar l’interès general ni la major disponibilitat d’habitatge per a qui ho necessita.
En aquest sentit, les declaracions recents de la Secretaria d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Lídia Guillén Simón, en defensa del que anomena un acord històric entre el Govern de la Generalitat i l’Església Catòlica a Catalunya per a la cessió d’immobles destinats a habitatge social, no són una intervenció més en el debat públic: fixen marc, orienten política i legitimen decisions amb impacte estructural sobre el patrimoni i el dret a l’habitatge. Per això és rellevant partir de la posició i el discurs de qui les formula.
La figura de Lídia Guillén Simón, en tant que responsable directa del disseny i impuls d’aquestes polítiques, no és només descriptiva sinó central per entendre l’abast i les implicacions d’aquest acord amb l’Església Catòlica. És des d’aquest punt de partida institucional —i des de les seves pròpies declaracions— que cal analitzar què s’està construint realment.
Lídia Guillén Simón és l’actual secretària d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, nomenada pel Govern de Salvador Illa l’agost de 2024. Està integrada en el Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, sota la direcció de la consellera Sílvia Paneque. Com a professional és llicenciada en Arquitectura Superior per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). També té un postgrau en Desenvolupament Directiu (UPC) i un màster en Bioconstrucció i Tècniques d’amidament ambiental. Abans del seu càrrec actual, era la gerent de la Societat Municipal d’Habitatge de Terrassa. Anteriorment, havia exercit com a arquitecta als ajuntaments de Barcelona i de Sant Pere de Riudebitlles. Com a secretària d’Habitatge, també és la titular de la Secretaria d’Habitatge i vicepresidenta de l’Associació de Gestors de Polítiques Socials d’Habitatge de Catalunya (GHS).
Des del seu càrrec actual al Govern de Catalunya, es la persona que lidera el disseny, la planificació territorial i l’impuls de les polítiques públiques per ampliar l’oferta d’habitatge social i assequible. Ha defensat públicament l’habitatge com un pilar de cohesió social i aposta per la col·laboració entre el sector públic i els propietaris privats. En aquest marc, Lídia Guillén Simón ha estat una figura clau en la gestió i defensa de l’acord entre el Govern de la Generalitat i l’Església Catòlica a Catalunya per a la cessió d’immobles destinats a habitatge social.
Els punts principals del que s’ha comunicat sobre aquest acord son molt eloqüents del seu caràcter històric:
- Tipus d’immobles: L’acord preveu la cessió de seminaris en desús, rectories, antics convents i edificis parroquials infrautilitzats per transformar-los en pisos de lloguer assequible.
- Titularitat: Les diòcesis mantindran la “propietat” dels béns, però en cediran l’ús a la Generalitat per un període inicial (normalment de quatre anys prorrogables).
- Rehabilitació: El Govern es compromet a finançar i executar les obres necessàries per adequar aquests espais, ja que molts d’ells es trobarien actualment en mal estat.
- Objectiu social: La mesura buscaria donar una “resposta immediata” a famílies en situació de vulnerabilitat i augmentar el parc d’habitatge públic sense haver de construir de zero en zones ja consolidades.
Finalment, Lídia Guillén ha qualificat aquest tipus d’aliances com un exemple de la col·laboració públic-privat (o públic-institucional) necessària per garantir el dret a l’habitatge com a “pilar de cohesió social”. I ha dit que aquesta estratègia forma part d’un pla més ampli que inclou la cessió d’altres actius (de l’església i d’altres privats) per arribar a objectius com la construcció de milers d’habitatges protegits en aquesta legislatura.
La posició de Lídia Guillén Simón en relació amb l’acord amb l’Església Catòlica presenta diversos punts crítics des d’una perspectiva de política pública, dret patrimonial i coherència institucional.
En primer lloc, hi ha una tensió evident entre el discurs jurídic sostingut per diferents instàncies públiques —segons el qual les immatriculacions basades en certificació eclesiàstica poden mancar de títol material suficient— i la pràctica administrativa que, de facto, reconeix aquestes titularitats mitjançant acords de cessió. Acceptar l’ús d’aquests béns sense una verificació prèvia exhaustiva de la seva titularitat implica consolidar situacions jurídiques potencialment viciades. Això no és neutral: suposa una forma de validació indirecta d’un mecanisme (la immatriculació eclesiàstica) que ha estat àmpliament qüestionat doctrinalment i socialment. Tot i així, en cap moment s’ha volgut fer esment de que no es podran rebre bens immatriculats a instancia de la declaració unilaterals dels bisbes sense un títol vàlid en dret que acrediti el mode d’adquisició del domini. I no es fa, perquè segurament serà quasi la totalitat dels bens cedits.
En segon lloc, l’argument d’eficiència —“no començar de zero”— és tècnicament feble si no es contrasta amb una anàlisi comparativa rigorosa. Rehabilitar patrimoni aliè amb inversió pública, mantenint la propietat en mans privades, pot generar un retorn social immediat, però també consolida un model de transferència de valor públic cap a patrimonis privats. Sense un estudi econòmic complet (cost d’oportunitat, vida útil de la inversió, règim de reversió, alternatives dins del parc públic existent), aquesta opció no pot considerar-se òptima per defecte.
En tercer lloc, la manca de recursos “per investigar titularitats” (com a ha informat la Generalitat de Catalunya quan va ser requerit perquè investigui l’espoli immatriculador de patrimoni públic per part de l’església durant 70 anys) contrasta amb la disponibilitat de recursos per finançar rehabilitacions sovint milionàries. Això apunta a una priorització política del tot discutible: es renuncia a clarificar la naturalesa jurídica dels béns —que podria derivar en la seva incorporació al domini públic en favor de la gent sense habitatge— mentre s’assumeix despesa per adequar-los en benefici d’un titular privat vinculat i controlat per un estat estranger com es la Santa Seu-Estat del vaticà. Des d’un punt de vista de bona administració (art. 103 CE i principis de gestió eficient), aquesta asimetria és difícilment justificable.
En quart lloc, el model de cessió temporal (4 anys prorrogables, o 30 anys) introdueix una inestabilitat estructural en el parc d’habitatge social generat. La Generalitat assumeix el cost de rehabilitació, però no consolida patrimoni propi. Això debilita la construcció d’un parc públic estructural i perpetua la dependència de tercers. En termes de política d’habitatge, això és contrari a les recomanacions habituals de consolidació de parc públic permanent.
En cinquè lloc, hi ha una qüestió de coherència amb la funció social del patrimoni. Si molts d’aquests béns han estat històricament construïts, mantinguts i vinculats a usos comunitaris o fins i tot a possibles situacions de domini públic o comunal, la seva instrumentalització com a actius privats en un esquema de col·laboració públic-privada suposa una despossessió simbòlica i material. Especialment problemàtic és que això es faci en nom de l’habitatge social, és a dir, utilitzant una necessitat estructural de la població per legitimar operacions que poden consolidar processos previs de privatització.
Finalment, des d’un punt de vista de governança, aquesta estratègia reforça un model de política pública reactiva i oportunista (aprofitar disponibilitat d’actius infrautilitzats) en lloc d’un model planificat basat en diagnosi territorial, inventari de béns públics disponibles i estratègies de recuperació patrimonial. Això és especialment rellevant en un context com el català, on la manca d’un inventari complet de béns immatriculats limita qualsevol política patrimonial coherent.
En aquest sentit, cal aprofundir en aquest cercle pervers de les immatriculacions dels bisbes sense títol de propietat per a “cedir-les temporalment” per a habitatge social, sempre que es reparin amb diners públics…
El Govern presenta com a “acord històric” la cessió d’immobles de l’Església per a habitatge social. I ho és d’històric, però per raons oposades a les esmentades: el que es posa en marxa no és només una política d’emergència, és la consolidació d’un cercle jurídic i polític profundament vinculat a un espoli.
El cercle és clar —i greu-. Primer, béns que històricament han estat públics o comunals, i per tant fora de comerç, són apropiats mitjançant una declaració unilateral d’un bisbe. Després, el sistema registral públic convalida aquesta declaració i li atorga aparença de veritat jurídica, sense contrast material del títol. A continuació, les administracions es neguen a fer públic un inventari complet d’aquests béns —ni tan sols a instàncies d’entitats socials— al·legant manca de recursos. I finalment, aquestes mateixes administracions accepten en cessió aquests immobles com si fossin legítimament privats, invertint diners públics per rehabilitar-los.
Aquest és el nucli del problema: es passa de la possible apropiació indeguda a la seva legitimació institucional, i d’aquí al seu finançament públic.
L’acord que defensa Lídia Guillén Simón és paradigmàtic d’aquesta deriva. Es presenta com a política social allò que, en realitat, consolida una transferència de valor públic cap a mans privades. No es qüestiona la titularitat, no es depura l’origen dels béns, no es recupera patrimoni potencialment públic: es dona per bo i s’hi inverteix. I tot això sota una justificació aparentment incontestable: la necessitat urgent d’habitatge social.
Però aquí és on la perversió es fa més evident. S’utilitza una necessitat estructural —probablement la principal emergència social del país— per legitimar un model que reforça la despossessió de bens públics que en part ja pertanyen a gent necessitada d’habitatge. Es rehabiliten edificis sovint enrunats o abandonats amb diners públics, però la propietat continua en mans de qui no n’ha acreditat mai el títol amb garanties. L’administració paga, el privat conserva.
Això no és una col·laboració pública-privada, ni molt menys pot ser exemplar. És una entrega pública de bens comuns a favor d’un privat multinacional que pertany a un estat estranger.
El procés, a més, no és puntual. S’està generalitzant. Molts ajuntaments petits, sense capacitat per litigar contra l’aparell jurídic de l’Església —que a aquestes efectes, sí que actua com un únic subjecte fort i coordinat— opten per acceptar aquesta lògica. I ara el salt que es pretén és encara més gran: governs autonòmics que institucionalitzen aquest model, convertint-lo en política pública.
El resultat és una nova fase del mateix procés: Primer es permet la inscripció. Després no es qüestiona. Després s’oculta (sense llistats públics complets, sense dades georeferenciades, sense transparència sobre les entitats o persones jurídiques titulars). Després no es reverteix. I finalment, es legitima mitjançant acords de cessió amb la pròpia administració que impliquen inversió pública en benefici privat.
Aquesta seqüència no només no resol el problema de l’habitatge. El desplaça i, alhora, consolida una arquitectura de despossessió de bens públics.
Si l’objectiu fos realment ampliar el parc d’habitatge disponible, la prioritat hauria de ser clara: identificar, auditar i recuperar béns potencialment públics o comunals abans de destinar recursos a reforçar titularitats privades que el propi estat ja han reconegut inconstitucionals i amb inscripcions al registre de la propietat nul·les de ple dret.
El que es presenta com a solució ràpida és, en realitat, una renúncia estructural. I el més greu: es fa en nom del dret a l’habitatge.
La col·laboració amb actors privats amb finalitats socials —que pot ser legítima— no convalida les condicions en què es produeix: sense una depuració prèvia de la titularitat, amb transferència sostinguda de valor públic cap a mans privades, sense consolidació efectiva del parc públic i amb una utilització instrumental d’una necessitat social bàsica, es configura un escenari de vulneració greu de l’ordenament jurídic i de degradació de la funció pública, en què l’interès general queda subordinat a la consolidació d’interessos privats sota una aparença de finalitat social.
En aquest context, les declaracions públiques que presenten aquests acords com a paradigma de la col·laboració públic-privada redefineixen el paper mateix de les institucions governamentals implicades. Lídia Guillén Simóni el Govern de Salvador Illacorren el risc de transformar la Secretaria d’Habitatge en una instància de convalidació institucional de l’espoli i de gestió pública d’interessos privats, tot just revestida d’una retòrica social que, en lloc de revertir la despossessió del dret a l’habitatge, la consolida.