Alfons X i el règim jurídic dels béns de l’Església a Les Set Partides: Consagració, afectació i crítica històrica de la possessió immemorial
Versión en castellano descargable en pdf aquí
Introducció
L’obra jurídica d’Alfons X el Savi constitueix un dels fites fonamentals de la història del dret europeu. Les Set Partides, redactades a la segona meitat del segle XIII, no només aspiraven a ordenar de manera sistemàtica el dret vigent als regnes de Castella i Lleó, sinó que van construir un autèntic cos normatiu d’abast general, capaç d’integrar dret romà, dret canònic i costums locals en una arquitectura coherent i racional. La seva importància no rau únicament en la seva longevitat —atès que van continuar sent dret aplicable durant segles—, sinó en la seva ambició intel·lectual: definir jurídicament l’organització del poder, la societat, els béns i les institucions en un marc cristià, però no teocràtic.
Les Partides ens han arribat a través d’una tradició textual complexa. En l’àmbit jurídic contemporani, resulta especialment rellevant l’edició glosada per Gregorio López (1555), que va fixar la seva interpretació canònica durant l’Edat Moderna i que fou incorporada com a referència fonamental en la publicació oficial del Boletín Oficial del Estado de 2011, que posa a disposició una versió crítica i sistematitzada de l’obra dins la Biblioteca Jurídica Digital del BOE. Aquesta edició permet avui un accés rigorós i contrastat a les fonts alfonsines, plenament utilitzable en l’anàlisi jurídica actual.
Dins d’aquest projecte normatiu, Alfons X dedica una atenció singular a l’estatut jurídic dels béns vinculats a l’Església. Lluny d’una concepció patrimonialista, Les Partides elaboren un règim complex que distingeix entre materialitat, consagració, afectació i senyoriu, i que limita estrictament la possibilitat d’apropiació i d’alienació. Aquest article se centra en l’anàlisi d’aquest règim jurídic a partir de la transcripció literal de lleis alfonsines rellevants, presentada com a aportació directa de fonts primàries, i de la seva interpretació sistemàtica.
Juntament amb aquesta anàlisi històricojurídica, el treball incorpora un apartat final de projecció contemporània, en què s’examina la rellevància actual de les categories alfonsines per al debat sobre les immatriculacions de béns promogudes per l’Església catòlica, la naturalesa jurídica dels certificats eclesiàstics i la invocació recurrent de la possessió immemorial com a presumpte mode d’adquirir el domini. Des d’aquesta perspectiva, es defensa que el règim jurídic formulat per Alfons X ofereix eines conceptuals sòlides per qüestionar la naturalització històrica del domini sobre béns destinats a usos religiosos i per reobrir, amb criteris jurídics rigorosos, un debat que continua plenament vigent.
Aproximació metodològica: fonts primàries i règim jurídic alfonsí
L’anàlisi que segueix es fonamenta deliberadament en l’ús directe de fonts normatives primàries, mitjançant la incorporació de la transcripció literal i completa d’un conjunt de lleis alfonsines seleccionades per la seva rellevància en el règim jurídic dels béns de l’Església. Aquesta opció metodològica respon a una doble finalitat. D’una banda, permetre que el lector tingui accés immediat al text jurídic en la seva formulació original, sense mediacions interpretatives prèvies. De l’altra, fonamentar la interpretació posterior en la literalitat i la sistematicitat del mateix text normatiu, evitant lectures anacròniques o construccions dogmàtiques desvinculades de la font. La transcripció es presenta, així, no com un simple annex documental, sinó com a part integrant del raonament jurídic desenvolupat en l’article.
La selecció normativa respon a un criteri sistemàtic: partir de la definició general de l’alienació i dels seus límits (Primera Partida), per passar després a l’estatut de les coses sagrades i religioses (Partida III), completant així l’arc normatiu que va des de la circulació dels béns fins a la seva exclusió del comerç jurídic.
Primera Partida – Título XIII. De las cosas de la eglesia que non se deben enagenar
Aquest títol estableix el marc general dins del qual s’han de llegir les lleis que segueixen. La seva funció és fixar el principi rector: els béns de l’Església estan sotmesos a un règim jurídic propi, diferent del dels béns ordinaris, caracteritzat per la prohibició general d’alienació i per l’excepcionalitat estricta de qualsevol acte de disposició.
LEY I. Que cosa es enajenamiento, e por qué razones se pueden enajenar las cosas de la Eglesia
Enajenamiento es toda postura, o fecho, que algunos omes fagan entre sí, por que pase el señorío de alguna cosa, de los unos a los otros.
Este enajenamiento se faze en muchas maneras, assí como por donadio, o por cambio, o por vendida; quier se faga allanamente, o con alguna condición, o por otra manera, a que llaman en griego Emphyteosis, que quiere tanto dezir, como enajenamiento que se faze como en manera de vendida, assí como adelante se muestra.
E las cosas de la Eglesia non se pueden enajenar, si non por algunas razones señaladas; la primera, por gran deuda que la Eglesia, o la Eglesia, que non se pudiesse quitar de otra manera. La segunda, para quitar sus parrochianos de cautiverio. La tercera, si non ouiesse ellos de qué se quitar. La quarta, para dar de comer a pobres, si la Eglesia. La quinta, para comprar cerca della, para crescer el Cementerio. La sexta, por pro de su Eglesia.
Des del punt de vista sistemàtic, aquesta llei compleix una funció essencial: defineix què s’ha d’entendre per alienació —és a dir, qualsevol acte que impliqui transmissió de senyoriu— i, tot seguit, estableix una llista tancada de sis causes que permeten, de manera excepcional, disposar de béns eclesiàstics. No es tracta d’una habilitació genèrica, sinó d’una regulació finalista, estrictament vinculada a necessitats concretes i immediates.
Primera Partida – Título XIIII
LEY II. Quién puede enajenar las cosas de la Eglesia, e en qué manera lo deben fazer
Enajenar pueden los Perlados los bienes de sus Eglesias, en alguna de las seis maneras, que son dichas en la ley ante desta. Mas esto deuen fazer con otorgamiento de los Cabildos de las Eglesias, e non de otra guisa. E aun dezimos, que non pueden los Perlados enajenar las cosas de las Eglesias por gran quantía, nin por mucho tiempo, nin en manera que se torne daño o menoscabo a la Eglesia; ca si lo fiziessen, non valdría tal enajenamiento. E si por auentura fiziessen alguna enajenación sin otorgamiento del Cabildo, o contra las cosas sobredichas, deue ser desfeta, e tornadas las cosas a la Eglesia; e los Perlados que lo fiziessen, deuen pechar el daño e el menoscabo que ende viniesse.
Aquesta segona llei concreta el règim subjectiu i procedimental de l’alienació. Fins i tot en els supòsits excepcionals admesos per la llei anterior, la capacitat de disposar queda limitada als prelats i sotmesa al consentiment del capítol, amb nul·litat automàtica dels actes realitzats al marge d’aquestes condicions.
Partida III – Título XXVIII
La Partida III trasllada aquests principis a l’estatut de les coses sagrades i religioses, formulant de manera expressa l’exclusió del senyoriu humà.
Ley XII. Cómo de las cosas sagradas, et religiosas non puede ningunt ome ganar señorío
Toda cosa sagrada, o religiosa, o santa, que es establecida á servicio de Dios, non es en poder de ningun ome el señorío della, nin puede ser contada entre sus bienes: et maguer los clérigos las tengan en su poder, non han el señorío dellas, más tiénelas así como guardadores et servidores: et por que ellos han a guardar ellas cosas et a servir a Dios en ellas et con ellas. Porende les fue otorgado que de las rentas de la eglesia et de sus heredades, ouiessen de que beuir me furadamete: a lo demas porque es de Dios, que lo defpiendieffen en obras de piedad, afsi como en dar a comer e a veftir a los pobres e en fazer criar los huerfanos e en cafar las virgines pobres para defuiarlas que con pobreza non ayan de fer malas mugeres, e para facar catiuos, e reparar las eglesias comprando calices e veftimentas e libros e las otras cofas de que fueren menguadas, e en otras obras de piedad femejante deftas.
Aquesta llei formula amb claredat el principi axial del sistema: les coses sagrades no poden ser objecte de senyoriu ni integrar-se en cap patrimoni, ni tan sols eclesiàstic, i els clergues queden reduïts a una funció de custòdia i servei.
La llei següent precisa el concepte de cosa sagrada i remet expressament a la Primera Partida per a la regulació de les excepcions.
Ley XIII. Quáles son las cosas sagradas e cómo se pueden enagenar
Sagradas e cosas dezimos, que son aquellas que consagran los obispos, assí como las eglesias e los altares dellas, e las cruces e los calices, e los encesarios e las vestimentas e los libros. E todas las otras cosas que son establecidas para servicio de la eglesia; e destas cosas atales non se puede enagenar el señorío, si non en casos señalados, assí como mostramos en la primera partida deste libro en las leyes que fabla en esta razó. Otrosí dezimos que maguer alguna eglesia sagrada se derribe, aquel lugar o fue siempre sinca sagrado. Pero si alguna eglesia sagrada cayesse en poder de los enemigos de la fe, luego que se apoderassen della, no seria sagrada en quanto la touiessen cativa: mas despues que la cobrassen los christianos seria sagrada, e tornaria en el primero estado en que era ante que se apoderassen los enemigos en ella e auria todos sus derechos libres equitos bien assi como los auia en ante.
Aquí s’estableix una definició positiva del que és sagrat i se’n reforça el caràcter permanent, fins i tot davant la ruïna material o l’ocupació enemiga.
La noció de sacralitat s’estén a l’espai funerari dels cementiris i de les sepultures, reforçant la dimensió comunitària dels llocs d’enterrament.
Ley XIIII. Cómo el lugar do es soterrado ome es religioso, quier sea siervo o libre
Religioso lugar dezimos que es aquel en que soterrado a algun ome, quier sea libre, quier siervo, si es soterrado para nunca mudarlo o ende; e si yaze y todo el cuerpo o alomenos la cabeça: Fueras ende si aquel que soterrassen y fuesse ome a quien oviesse justiciado por algun mal fecho, o si fuesse desterrado de aquel lugar, o yoguiesse, mandamiento del Rey, o si fuesse provado que oviesse fecho traycion contra su señor, o contra la tierra do fuesse natural.
Finalment, el títol es clou ampliant la categoria de cosa santa al perímetre urbà, tot vinculant la sacralitat amb la protecció col·lectiva.
Ley XV. Como los muros, e las puertas de las cibdades son llamadas santas cosas
Santas cosas son llamados los muros, e las puertas de las cibdades e de las villas. E porende estableciero los emperadores, e los philosofos, que ningund ome non los quebrantasse rompiendolos nin forçandolos, nin entrado sobrellos por escaleras, nin en otra guisa, nin so ellos en ninguna manera si non por las puertas tan solamente. E establecieron por pena a los que fiziessen contra esto que perdiessen las cabeças. E porque quien assí entrasse en alguna cibdad, o villa non entraria como ome que ama pro e onrra del lugar: mas como enemigo, e como mal fechor. E este establecimiento fizo Romulo, que fue Señor de Roma.
Comentari i interpretació de les lleis
Les lleis transcrites configuren un sistema coherent en què la regla general és la no alienabilitat dels béns de l’Església. La Llei I defineix el concepte mateix d’alienació com a transmissió de senyoriu i enumera de manera tancada sis causes que, de forma excepcional, permeten disposar de determinats béns d’ús religiós no consagrats. Aquestes causes són sempre finalistes i concretes: atendre deutes inevitables, rescatar captius, alimentar els pobres, ampliar cementiris o actuar en benefici directe de la pròpia església. No existeix en el text alfonsí cap habilitació per a usos financers, especulatius o indirectes; la finalitat ha de ser immediata i pietosa.
La Llei II introdueix límits subjectius i procedimentals estrictes: només els prelats poden realitzar aquestes alienacions, sempre amb el consentiment del capítol, i mai de manera que causi un dany estructural o durador a l’església. La sanció és clara: nul·litat de l’acte i restitució del bé, amb responsabilitat personal del prelat.
La Llei XII de la Partida III formula el principi nuclear: no existeix senyoriu humà sobre les coses sagrades. Ni els clergues ni cap altra persona poden comptar-les com a béns propis. La Llei XIII precisa què s’entén per coses sagrades: aquelles consagrades pel bisbe, principalment esglésies i els seus elements litúrgics (béns de culte), que queden fora del comerç jurídic.
Interpretació hermenèutica: materialitat, consagració, afectació i comunalitat
Del conjunt normatiu se’n desprèn una construcció jurídica particularment sofisticada, que pot ser llegida amb profit a la llum de categories jurídiques contemporànies. L’església no sorgeix del no-res: requereix una aportació material prèvia, realitzada per un particular, un llinatge, una comunitat o un senyor temporal. Aquesta aportació confereix a aquest subjecte la titularitat originària de la materialitat —l’edifici, el solar, els elements constructius— amb anterioritat a qualsevol intervenció eclesiàstica.
Tanmateix, en el cas dels béns d’ús religiós amb culte, l’acte episcopal de consagració no opera com un mode d’adquirir el domini en favor de l’Església entesa com a persona jurídica. El seu efecte jurídic és diferent i més profund: sostreu la materialitat del comerç jurídic (extra commercium) i la sotmet a un règim d’afectació permanent al culte i als fins religiosos. La consagració transforma l’estatut jurídic del bé, no mitjançant una transferència patrimonial, sinó mitjançant la seva vinculació estable a un ús determinat, incompatible amb la lliure disposició, la mercantilització o l’apropiació dominical.
En els casos d’origen comunitari, aquesta lògica condueix a una conclusió especialment rellevant. L’església consagrada constitueix, en el seu suport material, un bé comunal de la universitas, jurídicament afectat a l’ús religiós, però no apropiable ni per particulars ni per la pròpia institució eclesiàstica com a patrimoni disponible. L’afectació no esborra l’origen social del bé, sinó que el reconfigura: la comunitat conserva la responsabilitat estructural sobre el seu manteniment, reconstrucció i cura, així com sobre el cementiri i els llocs de sepultura vinculats al temple, mentre que el clergat exerceix funcions de custòdia, servei i administració litúrgica.
Aquesta configuració permet entendre per què, històricament, la càrrega material de conservar i refer esglésies, cementiris i espais funeraris queia sobre la comunitat fundadora i no sobre la jerarquia eclesiàstica. En termes actuals, ens trobem davant d’un bé comunal afectat, sotmès a un règim d’ús públic-religiós que exclou tant l’apropiació privada com la patrimonialització eclesiàstica.
En el cas dels béns d’ús religiós no consagrats —rectories, hortes, boscos, rendes i la resta d’elements destinats al sosteniment del clergat—, aquests no queden sotmesos a aquest estatut d’extra commercium, sinó que resten sota el règim comunal que correspongués en cada cas. Tot i estar vinculats funcionalment a l’activitat eclesiàstica, romanen en l’àmbit dels béns susceptibles d’administració comunal, de disposició en els supòsits taxativament previstos i, en perspectiva històrica, d’integració en processos de desamortització. Aquesta distinció reforça la idea central del sistema alfonsí: no és la relació amb l’Església allò que determina el règim jurídic del bé, sinó la seva consagració i afectació, que operen com a veritables criteris delimitadors de l’estatut jurídic.
Projecció contemporània: certificats eclesiàstics, «possessió immemorial» i immatriculacions
La utilitat actual d’aquest bloc normatiu no és merament històrica. Ben al contrari, ofereix un marc conceptual particularment fèrtil per analitzar críticament les immatriculacions promogudes per l’Església catòlica en època contemporània, especialment aquelles basades en les anomenades certificacions o certificats eclesiàstics. La lectura alfonsina permet reubicar —i en alguns aspectes desactivar— els pilars retòrics i jurídics més reiterats en aquest tipus d’expedients.
En primer lloc, convé afirmar amb claredat que els anomenats certificats eclesiàstics no són un “títol de domini” en sentit propi, malgrat que en la pràctica registral contemporània sovint s’hagin presentat amb una aparença formal equivalent a un títol inscriptible. La seva lògica històrica és inversa: aquestes certificacions s’utilitzaven, precisament, quan no existia un just títol traslatiu o adquisitiu apte per documentar la propietat. En aquest sentit, el certificat opera com un instrument de “tancament” o de “substitució” documental, no com un negoci jurídic adquisitiu.
En segon lloc, el certificat —en tant que certificació— pretén “donar certesa” sobre fets no documentats o afirmar la “veritat” d’una situació que no compta amb suport probatori ordinari. La qüestió decisiva, però, no és que es descrigui un fet (per exemple, que existia culte o que un clergue administrava un lloc), sinó que es pretengui inferir d’aquest fet l’adquisició del domini. En la pràctica de les declaracions unilaterals episcopals, la forma d’adquisició invocada ha tendit a concentrar-se, gairebé sense fissures, en una fórmula recurrent: la possessió immemorial o la possessió “des de temps immemorial”.
Per “possessió immemorial” s’acostuma a entendre, en termes generals, una al·legació de possessió tan antiga que no se’nn recorda l’inici, i que, per tant, no permet reconstruir un origen documental, contractual o jurídic verificable. La seva funció argumentativa és clara: si l’origen es declara irrecognoscible per antiguitat, s’intenta convertir l’absència de títol en una mena de presumpció de legitimitat. Tanmateix, fins i tot acceptant —a efectes dialèctics— que existís una possessió prolongada, això no equival automàticament a domini. La possessió, en dret, és un fet jurídic i una relació de poder sobre la cosa; el domini és un dret subjectiu de caràcter ple. Entre ambdós conceptes hi ha una distància estructural.
En particular, la possessió no implica necessàriament animus domini (voluntat de comportar-se com a propietari). Més encara: quan manca un títol de domini i la relació s’explica millor com a administració, custòdia, guarda, servei o exercici de funcions vinculades al culte, la hipòtesi de l’animus domini resulta, com a mínim, discutible i requereix prova. En el pla contemporani, on l’estàndard probatori es fonamenta en evidències verificables (documentació, actes concloents, traçabilitat de la transmissió, prova testifical i pericial, etc.), l’apel·lació a la “immemorialitat” pot operar com un recurs retòric per dotar de versemblança una pretensió, més que no pas com una demostració jurídica fundada.
Ara bé, fins i tot abans d’entrar en els estàndards probatoris del dret modern, ambdós pilars —la certificació substitutiva i la possessió immemorial com a mode adquisitiu— es debiliten substancialment a la llum del règim alfonsí. La Partida III, Títol XXVIII, Llei XII afirma que les coses sagrades, religioses o santes no poden ser objecte de senyoriu humà, ni ser comptades entre els béns de ningú; i que, fins i tot quan els clergues les tenen en el seu poder, les detenten com a “guardadores et servidores”, no com a senyors. Dit d’una altra manera: el mateix text alfonsí descriu una forma de possessió —o, més ben dit, de tinença i administració— que és explícitament no dominical.
La conseqüència conceptual és contundent: si la detentació clerical es configura jurídicament com a guarda i servei, la pretensió que aquesta mateixa detentació constitueixi animus domini esdevé, per principi, contradictòria. En termes d’hermenèutica històrica, el text no deixa marge per convertir sense més l’administració del culte en un mode d’adquirir domini. Més encara: la llei precisa l’afectació de les rendes i heredats a fins determinats (manteniment moderat del clergat i obres de pietat), reforçant que no existeix una lliure patrimonialització.
En la mateixa línia, la Llei XIII del mateix títol defineix què s’entén per coses sagrades —aquelles consagrades pels bisbes, com esglésies, altars i objectes litúrgics— i declara que d’aquestes coses no pot alienar-se el senyoriu, excepte en els “casos assenyalats”, remetent expressament al règim de la Primera Partida. Aquesta remissió és rellevant perquè situa la discussió en un pla sistemàtic: no es tracta només d’un principi abstracte, sinó d’un règim jurídic complet d’indisponibilitat amb excepcions taxades.
Aquesta arquitectura es reforça amb la Primera Partida, Títol XIIII, Llei I, en definir l’alienació com tot acte pel qual “passi el senyoriu” i en enumerar sis causes excepcionals. La literalitat del text delimita finalitats immediates (deutes inevitables, redempció de captius, assistència als pobres, ampliació de cementiris, pro de l’església) i, per la seva pròpia lògica, exclou usos indirectes o especulatius. En clau contemporània —i sense necessitat de forçar anacronismes— el principi que se’n desprèn és nítid: la disposició de béns eclesiàstics, quan excepcionalment procedeix, resta teleològicament constrenyida a fins concrets, no a estratègies de valorització o inversió financera sota la promesa d’un retorn futur.
La Llei II completa el tancament institucional: fins i tot en aquests casos, l’acte exigeix competència (prelats) i control (atorgament del capítol), i la sanció per apartar-se del marc és la nul·litat, la restitució i la responsabilitat pel dany. Aquest esquema resulta especialment útil per discutir, avui, la idea que l’Església —o les seves diverses persones jurídiques— podria haver consolidat un domini ple i lliurement disponible sobre béns destinats al culte o vinculats a aquest, a partir d’una possessió prolongada.
Finalment, l’apel·lació contemporània a la “immemorialitat” perd part de la seva eficàcia simbòlica davant d’un fet senzill: existeix memòria normativa escrita. Per a allò “immemorial”, en el sentit de no recordable, l’existència d’un text jurídic com Les Partides funciona com un recordatori sistemàtic que la qüestió va ser pensada, delimitada i regulada en termes incompatibles amb la patrimonialització dominical del que és sagrat. No es tracta d’afirmar que el text medieval “anul·li” per si sol el dret vigent, sinó de subratllar que desmenteix la naturalització històrica del domini: si hi va haver un règim jurídic explícit de no senyoriu i de custòdia, la pretensió que “sempre va ser propietat” queda conceptualment qüestionada.
En síntesi, l’aportació contemporània d’Alfons X al debat sobre les immatriculacions pot formular-se en quatre tesis operatives:
(i) la certificació no equival a títol adquisitiu;
(ii) la possessió prolongada no és sinònim de domini i requereix prova d’animus domini;
(iii) pel que fa a les coses sagrades, el mateix sistema jurídic històric les situa fora del senyoriu humà i configura el clergat com a guardador, no com a propietari; i
(iv) fins i tot quan s’admet l’alienació, aquesta queda limitada per causes taxades, controls institucionals i finalitats immediates, incompatibles amb la patrimonialització lliure o la financiarització del bé.
Reflexions finals sobre l’abast jurídic i la projecció històrica del règim alfonsí
El règim jurídic dels béns de l’Església formulat a Les Set Partides es caracteritza per una voluntat clara i sistemàtica de limitar l’apropiació, la patrimonialització i la mercantilització dels béns vinculats als usos religiosos, especialment els de culte. Alfons X construeix un model normatiu en què la consagració no actua com a mecanisme d’adquisició dominical, sinó com un acte jurídic d’afectació, que transforma radicalment l’estatut del bé i l’exclou del comerç jurídic (extra commercium), fins i tot davant la pròpia institució eclesiàstica.
La distinció entre béns d’ús religiós consagrats i no consagrats, entre materialitat i afectació, i entre origen aristocràtic i origen comunitari, no respon a una casuística dispersa, sinó a una arquitectura jurídica coherent. En ella, els clergues apareixen definits de manera constant com a custodis, guardadors i servidors, i no com a titulars d’un senyoriu ple, mentre que la responsabilitat última sobre la materialitat —especialment en els supòsits de fundació comunitària— recau en la universitas que va promoure el bé per al seu ús religiós. Aquesta configuració permet comprendre la centralitat dels béns comunals afectats al culte dins l’ordenament alfonsí.
Des d’una perspectiva contemporània, la rellevància d’aquest sistema no és merament històrica. Les categories jurídiques que articulen el règim alfonsí —afectació, indisponibilitat, exclusió del comerç, limitació estricta de l’alienació— ofereixen eines conceptuals de notable potència per analitzar conflictes actuals relatius a la titularitat, ús i apropiació de béns vinculats històricament a l’Església. En particular, permeten qüestionar la naturalització del domini i l’equiparació acrítica entre possessió prolongada i propietat, així com problematitzar el recurs a fórmules com la possessió immemorial quan no van acompanyades de títols, proves o actes jurídics concloents.
En aquest sentit, Les Partides recorden que molts d’aquests béns van ser concebuts, en el seu origen jurídic, no com a patrimoni apropiable, sinó com a béns comuns afectats al culte i a l’interès col·lectiu, sotmesos a un règim d’ús i protecció que excloïa tant l’apropiació privada com la lliure disposició institucional. La recuperació d’aquesta racionalitat jurídica no implica traslladar sense més les solucions medievals al present, però sí obliga a replantejar críticament els fonaments històrics i conceptuals de determinades pràctiques contemporànies —com les retòriques de la possessió immemorial—, situant el debat en un pla jurídic més rigorós i menys dependent d’inèrcies interpretatives mancades de tota evidència.
Accès a Les Partides citades al text segons publicació del BOE aquí i aquí