El març de 2019, el Bisbat de Cartagena va presentar davant l’Ajuntament una memòria justificativa amb l’objectiu d’obtenir la cessió gratuïta d’un immoble de titularitat pública on s’ubica el complex parroquial de Nuestra Señora de Fátima. Es tracta d’un conjunt construït el 1952, amb una superfície de 1.598 m² sobre un solar de 793 m², delimitat pels carrers Alacant, Luis Fontes Pagán, Pedro Sánchez Barba i Enrique Ayuso Miró, i identificat amb la referència cadastral 5359401 XH6055N0001 AD.
El document comença establint la naturalesa del bé sol·licitat i la finalitat del seu ús, vinculada a les funcions pròpies de la parròquia. La petició es fonamenta en dues idees principals: d’una banda, que l’Església catòlica constitueix una institució privada que, tanmateix, desenvolupa activitats d’interès públic; i, de l’altra, que es tracta d’una entitat sense ànim de lucre.
Per sostenir la seva argumentació, el Bisbat recorre a un ampli bloc normatiu d’origen estatal i internacional. En primer lloc, cita l’Acord sobre Assumptes Jurídics entre Espanya i la Santa Seu de 1979, en què es reconeix la missió apostòlica de l’Església i es garanteix el lliure exercici de la seva activitat en matèries de culte, jurisdicció i magisteri. Aquest tractat, afirma, té plena validesa en l’ordenament intern espanyol en virtut dels articles 96 de la Constitució i 1.5 del Codi Civil. També s’hi invoquen diversos preceptes constitucionals: l’article 16, que garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte i que proclama l’aconfessionalitat de l’Estat juntament amb el principi de cooperació amb l’Església catòlica i la resta de confessions; l’article 14, sobre igualtat i no discriminació; i l’article 9.2, que obliga els poders públics a promoure les condicions necessàries perquè la llibertat i la igualtat siguin reals i efectives. A aquest bloc s’afegeixen disposicions de la Llei Orgànica 7/1980 de Llibertat Religiosa, en particular els articles 1 i 2, que reconeixen el dret a professar o no professar una religió, a realitzar actes de culte i assistència religiosa, i a establir llocs de culte i reunió. L’escrit acompanya aquestes referències amb mencions a la jurisprudència del Tribunal Constitucional, especialment a la sentència 340/1993, que subratlla la necessitat de cooperació estatal en un marc de pluralisme religiós.
El Bisbat de Cartagena estructura la seva memòria entorn de quatre principis rectors del dret estatal sobre religió: llibertat religiosa i de consciència, igualtat, aconfessionalitat i cooperació. A partir d’aquests, sosté que el factor religiós constitueix un bé social protegit i que, en conseqüència, l’Estat té l’obligació de facilitar-ne l’exercici mitjançant mesures de col·laboració, entre elles la cessió gratuïta d’immobles de titularitat pública.
L’escrit incorpora també referències al Codi de Dret Canònic per descriure la naturalesa i les funcions de la parròquia. Es mencionen cànons relatius al culte públic, a les funcions específiques del rector —baptismes, matrimonis, funerals, eucaristia dominical, unció de malalts—, a l’obligació de residir a la casa parroquial i a les responsabilitats d’atenció catequètica, social i pastoral. Amb això es pretén mostrar que les activitats parroquials —litúrgiques, formatives, caritatives i residencials— requereixen necessàriament immobles destinats a aquests fins. En suport d’aquesta interpretació, l’escrit cita una resolució de la Direcció General de Tributs de 1989, que classifica les activitats de l’Església en quatre grans blocs: culte, sosteniment del clergat, sagrat apostolat i exercici de la caritat. La memòria exposa que totes aquestes dimensions tenen una rellevància social evident, especialment quan es desenvolupen a través d’institucions com Càritas parroquials, i sempre sota la condició que no existeixi ànim de lucre. Precisament, l’absència de finalitat lucrativa es presenta com un altre argument essencial. La Diòcesi insisteix que la seva estructura manca de fins mercantils i es dedica exclusivament a activitats pastorals, socials i caritatives. Per reforçar-ho, s’adjunten certificacions oficials: una de la Direcció General d’Afers Religiosos del Ministeri de Justícia, reconeixent l’existència notòria de la Diòcesi de Cartagena, i una altra de l’Agència Tributària que acredita la seva acollida al règim fiscal d’entitats sense ànim de lucre previst a la Llei 49/2002 i al Reial decret 1270/2003.
En conclusió, l’escrit sol·licita formalment a l’Ajuntament la cessió gratuïta de l’immoble on s’assenta el complex parroquial de Nuestra Señora de Fátima. Per justificar la petició, el Bisbat combina arguments de dret intern i internacional, constitucionals i canònics, juntament amb consideracions d’interès públic i social, presentant l’Església catòlica com a institució privada sense ànim de lucre però alhora mereixedora d’un tracte privilegiat en virtut del principi de cooperació de l’Estat amb les confessions religioses.
El marc doctrinal del dret eclesiàstic i la seva aplicació al cas de la cessió sol·licitada pel Bisbat de Cartagena es recolza en una premissa central: l’Església catòlica, encara que sigui una institució privada, desenvolupa activitats que tenen un interès públic, cosa que justificaria la intervenció de l’Ajuntament mitjançant la cessió d’un bé de titularitat demanial. Per comprendre i valorar la solidesa d’aquesta afirmació, resulta necessari recórrer una breu línia històrica i doctrinal sobre com s’ha configurat a Espanya el dret eclesiàstic i, en particular, sobre com s’ha interpretat la noció d’interès públic en relació amb les confessions religioses.
El primer que cal assenyalar és que rellevància social, benefici social, interès públic i servei públic són categories distintes. La rellevància social remet a la importància que una institució o pràctica té per a un grup de persones o per a la societat en general; el benefici social fa referència a la utilitat concreta que determinades activitats generen en termes de cohesió o ajuda a col·lectius vulnerables; l’interès públic és un concepte jurídic que faculta l’Estat a intervenir i protegir determinades activitats en funció del bé comú; i el servei públic és ja una categoria pròpia del dret administratiu, reservada a aquelles activitats que l’Estat assumeix com a pròpies i que presta directament o sota formes de concessió, sempre sota control públic. La confusió entre aquests plans és freqüent, i es fa particularment visible en l’argumentació del Bisbat, que tracta de vincular la rellevància social de la litúrgia i de l’acció pastoral a la categoria d’interès públic, i d’aquí al reconeixement d’un estatus similar al de servei públic.
En l’àmbit històric, convé recordar que el ius publicum ecclesiasticum de l’època de l’Antic Règim identificava el dret eclesiàstic amb el propi dret de l’Església catòlica, en una simbiosi amb el poder polític on l’interès públic i el religiós eren pràcticament equivalents. Durant el segle XIX, fins i tot en moments de major liberalització, l’Església va continuar assumint funcions considerades públiques —registre civil, cementiris, educació, beneficència— que reforçaven aquesta identificació. La Segona República (1931-1936) va trencar per primera vegada amb aquest esquema, separant de manera estricta l’interès públic estatal de les funcions eclesials, en un marc de laïcitat. La dictadura franquista (1939-1975), no obstant això, va intentar retornar a l’Església un estatus quasi públic, reconeixent-li competències i privilegis que confonien novament allò públic amb allò religiós, encara que fins i tot la mateixa hermenèutica jurídica del règim mai no la va arribar a equiparar amb una administració pública o amb l’Estat, que es va continuar reservant la facultat d’establir la regulació normativa d’aquest àmbit. La Constitució de 1978, per la seva banda, va suposar un canvi radical: es va proclamar l’aconfessionalitat de l’Estat en l’article 16.3 i es va reconèixer alhora la llibertat ideològica, religiosa i de culte en el seu article 16.1. En aquest marc, l’Estat es va comprometre a mantenir relacions de cooperació amb l’Església catòlica i amb les altres confessions, cosa que va donar lloc als Acords amb la Santa Seu de 1979 i a convenis amb altres confessions de notori arrelament. A partir d’aquest moment, el dret eclesiàstic de l’Estat es configura com una branca autònoma del dret públic que regula les relacions entre Estat i confessions religioses, i que es distingeix de manera nítida del dret canònic, que continua sent el dret intern de l’Església.
Aquesta distinció és clau. El dret eclesiàstic de l’Estat comprèn les normes estatals sobre llibertat religiosa, reconeixement d’entitats, règim fiscal, efectes civils d’actes religiosos i gestió patrimonial, mentre que el dret canònic regula la vida interna de l’Església: culte, jerarquia, disciplina, béns propis, organització parroquial. L’Estat espanyol, en ocasions, remet al dret canònic per regular alguns aspectes interns de l’Església que produeixen efectes civils, com el matrimoni canònic o l’existència jurídica de les diòcesis i parròquies. Tanmateix, aquesta remissió no suposa una equiparació de plans, sinó un acte sobirà del mateix Estat, que decideix reconèixer determinats efectes a l’ordenament confessional. Dit d’una altra manera, el dret canònic només produeix efectes civils en la mesura que l’ordenament estatal ho estableix expressament. Aquesta línia històrica i doctrinal es completa amb la interpretació jurisprudencial del principi de cooperació. El Tribunal Constitucional, en diverses sentències com, entre d’altres, les citades pel mateix Bisbat, ha assenyalat que la cooperació no equival a la identificació de l’interès públic amb el religiós, sinó a una neutralitat activa de l’Estat: els poders públics no poden afavorir ni discriminar cap confessió, però sí han de facilitar l’exercici de la llibertat religiosa en un marc d’igualtat. La cooperació pot materialitzar-se en acords, exempcions o facilitats, però no converteix automàticament l’activitat religiosa en un servei públic ni la dota d’un interès públic per se.
Aplicat al cas concret del Bisbat de Cartagena, això significa que els fonaments normatius citats en la seva memòria —Constitució, Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, Acords amb la Santa Seu, jurisprudència constitucional i dret canònic— han d’interpretar-se dins d’aquest marc: l’Estat reconeix la rellevància social i el benefici social que determinades activitats religioses poden tenir, i fins i tot en facilita l’exercici a través de mecanismes de cooperació, però això no implica que l’interès públic estatal i l’interès confessional es puguin confondre. El fet que l’escrit entrellaci arguments de dret públic (llibertat religiosa, cooperació, jurisprudència constitucional) amb arguments de dret canònic (cànons sobre culte, parròquia, caritat) il·lustra precisament el risc de barrejar plans diferents, com si la regulació interna de l’Església equivalgués automàticament a una categoria d’interès públic en l’àmbit estatal. En síntesi, i més enllà de metàfores que convenen una certa “llicència poètica” en la prosa jurídica doctrinal de les veus oficioses de l’Església catòlica, el cert és que la cooperació entre Estat i Església catòlica mai no s’ha de confondre amb una equiparació de funcions. L’Església pot tenir rellevància social i generar benefici social amb determinades activitats, però l’interès públic és un concepte jurídic que es defineix des de l’ordenament estatal en clau constitucional, i el servei públic és una categoria administrativa reservada a activitats estatals. Només tenint present aquesta distinció es pot analitzar de manera adequada la sol·licitud de cessió gratuïta formulada pel Bisbat de Cartagena.
Des d’aquesta perspectiva, sorgeixen diverses objeccions crítiques a la sol·licitud i, sobretot, a l’actuació municipal. El mateix escrit del Bisbat reconeix expressament que l’Església catòlica és una institució privada, ja que no forma part de l’Administració Pública ni té naturalesa estatal. Aquest reconeixement hauria de ser suficient per excloure qualsevol equiparació amb funcions de servei públic. La rellevància social de les seves activitats i el benefici social que se’n pugui derivar no transformen jurídicament l’Església en un subjecte públic. Per tant, no es pot esgrimir la categoria d’interès públic en el mateix pla que quan es tracta d’una activitat estatal.
A més, la memòria del Bisbat incorre en una confusió doctrinal en passar de la rellevància social (importància cultural i comunitària del culte i de la parròquia) i del benefici social (accions de Càritas o altres tasques assistencials) a la categoria d’interès públic, entesa com a justificació jurídica per a la intervenció estatal. L’interès públic, com a categoria estrictament constitucional i administrativa, no es defineix per la utilitat percebuda per un grup, sinó per criteris seculars d’igualtat i proporcionalitat, establerts per l’ordenament estatal. El servei públic, per la seva banda, és un àmbit encara més restringit, reservat a activitats que l’Estat assumeix com a pròpies. Pretendre que la litúrgia, la catequesi o la residència parroquial tinguin naturalesa de servei públic constitueix una extrapolació sense fonament jurídic.
Un altre aspecte problemàtic és la decisió de l’Ajuntament d’iniciar un procediment de desafecció demanial per convertir el bé en patrimonial i procedir a la cessió de domini, quan el Bisbat únicament havia demanat la cessió d’ús. Es tracta d’una actuació que excedeix el que es demanava i que manca de justificació objectiva en termes d’interès general. La desafecció suposa privar la ciutadania d’un bé de domini públic —escàs i protegit— per transferir-ne la titularitat a una institució privada. Aquest procedir no respon a un criteri jurídic, sinó a una decisió política de col·laboracionisme amb l’Església, cosa que en la pràctica es pot qualificar com un excés “més papista que el Papa”: s’entrega més del que fins i tot la pròpia institució sol·licitant demanava.
Cal afegir-hi que l’article 16.3 CE estableix el deure dels poders públics de cooperar amb l’Església catòlica i les altres confessions. Tanmateix, la cooperació no significa atorgar privilegis desproporcionats ni cedir béns públics escassos. La cooperació s’ha d’interpretar com un mandat de neutralitat activa: garantir que les confessions puguin exercir lliurement la seva activitat, sense discriminació, però sense que l’Estat identifiqui els seus fins amb els propis ni que posi a la seva disposició recursos públics de manera privilegiada. La cessió gratuïta d’ús pot tenir sentit en alguns casos molt acotats, però la cessió de domini d’un bé prèviament desafectat excedeix el marc de cooperació raonable i entra en contradicció amb el principi d’igualtat davant la llei (art. 14 CE) i amb la protecció del patrimoni públic.
A això s’hi afegeix que els béns de domini públic compleixen funcions essencials per a la col·lectivitat i estan sotmesos a un règim jurídic reforçat que n’assegura la inalienabilitat, la imprescriptibilitat i la inembargabilitat mentre duri la seva afectació. Desafectar un bé d’aquestes característiques per transferir-lo a una confessió religiosa suposa un debilitament del patrimoni comú en benefici d’una institució privada. La cooperació no pot interpretar-se com un deure d’entregar béns demanials —per definició escassos i destinats a l’interès general— a una entitat particular, encara que aquesta desenvolupi activitats de rellevància social.
Finalment, la cessió gratuïta d’un bé desafectat del domini públic a favor de l’Església catòlica planteja també problemes d’igualtat i de pluralisme. El principi de cooperació obliga l’Estat a mantenir relacions equitatives amb totes les confessions. Si es justifiqués la cessió per la rellevància social del catolicisme, caldria aplicar el mateix criteri a altres confessions religioses amb activitats de rellevància i benefici social, cosa que conduiria a un escenari insostenible des del punt de vista patrimonial i contrari a la laïcitat constitucional.
En síntesi, la sol·licitud del Bisbat es fonamenta en una confusió conceptual entre allò social i allò jurídic, mentre que l’actuació de l’Ajuntament amplifica aquesta confusió en anar més enllà del que es demanava, privant la ciutadania d’un bé de domini públic per lliurar-lo en domini ple a una institució privada. El principi de cooperació amb les confessions no es pot interpretar com un mandat de cessió de béns públics escassos, i encara menys com una justificació per desafectar patrimoni demanial en benefici d’una sola confessió religiosa.