El debat sobre la mercantilització del patrimoni eclesiàstic que coadministra l’Església Catòlica s’està discutint àmpliament en diversos països d’Europa.
La gestió econòmica dels béns també genera controvèrsia, reflectint les tensions entre la conservació del patrimoni religiós i la seva explotació comercial en un context de secularització creixent.
La necessitat de finançar la preservació de temples i altres béns ha conduït a l’adopció de models diversos, alguns dels quals han estat objecte de fortes crítiques.
A Espanya, l’Església Catòlica ha estat objecte de polèmiques per la immatriculació de béns immobles, un procés pel qual va inscriure al seu nom més de 34.000 propietats entre 1998 i 2015. Moltes d’aquestes propietats han estat posteriorment utilitzades amb finalitats comercials, com la Mezquita-Catedral de Còrdova, que genera milions d’euros anuals en ingressos per la venda d’entrades. Aquest procés ha suscitat un intens debat sobre la legitimitat d’aquestes adquisicions i sobre la relació de l’Església amb el patrimoni comú.
A França, la situació és diferent a causa de la Llei de Separació de l’Església i l’Estat de 1905, que va transferir la propietat de la majoria dels edificis religiosos a l’Estat. Tanmateix, l’Església continua gestionant aquests espais i ha cercat fonts alternatives de finançament per al seu manteniment. Recentment, la possibilitat de cobrar entrada per visitar Notre-Dame va desencadenar una forta controvèrsia, reflectint la tensió entre la preservació del patrimoni religiós i el principi d’accés lliure als llocs de culte.
A Itàlia, l’Església Catòlica continua sent una de les institucions econòmicament més poderoses del país, amb extenses propietats immobiliàries a Roma i en altres ciutats. En els darrers anys s’ha denunciat que nombrosos immobles propietat del Vaticà es lloguen a preus de mercat per generar ingressos. Al mateix temps, l’exempció fiscal de moltes d’aquestes propietats ha generat crítiques, ja que s’estima que l’Església deixa de pagar impostos per un valor de centenars de milions d’euros anuals.
A Alemanya, l’Església Catòlica ha aconseguit mantenir una base econòmica sòlida gràcies a l’impost eclesiàstic, un tribut obligatori per als fidels registrats. No obstant això, l’augment ràpid de les apostesies ha reduït considerablement els ingressos, fet que ha portat l’Església a cercar noves fonts de finançament. A Colònia, per exemple, l’Església ha promogut el turisme religiós i el lloguer de propietats per sostenir la seva estructura financera, cosa que ha reactivat el debat sobre la mercantilització del patrimoni eclesiàstic.
A Polònia, l’Església Catòlica posseeix un patrimoni cultural significatiu, incloent-hi nombroses esglésies de fusta a les regions de la Petita Polònia i Subcarpàcia, moltes de les quals estan reconegudes per la UNESCO. Aquestes estructures no són només llocs de culte, sinó també importants atractius turístics. La gestió d’aquest patrimoni ha generat debats sobre la mercantilització i sobre l’equilibri entre conservació i explotació turística.
A Lituània, s’ha redescobert recentment el tresor de la Catedral de Vílnius, desaparegut des de l’inici de la Segona Guerra Mundial. Aquesta troballa, que inclou objectes d’un gran valor històric i cultural, ha reactivat els debats sobre la gestió i preservació del patrimoni eclesiàstic, així com sobre el seu potencial d’explotació turística.
A Hongria, l’Església ha afrontat reptes relacionats amb la gestió del seu patrimoni en un context de secularització i canvis socials. La necessitat de mantenir i restaurar edificis històrics ha portat l’Església a cercar fonts alternatives de finançament, incloent-hi associacions publicoprivades i la promoció del turisme religiós. Aquest enfocament ha suscitat debats sobre la mercantilització del patrimoni religiós i sobre l’equilibri entre la seva conservació i l’ús comercial.
A més dels països de l’Europa de l’Est, la qüestió també és rellevant en països com Suïssa, Bèlgica i Àustria, on la relació entre l’Església i l’Estat determina en gran mesura la gestió econòmica dels seus béns. A Suïssa, el finançament de les esglésies varia segons els cantons; en la majoria existeix un impost eclesiàstic que és pagat tant per persones físiques com per empreses. Tanmateix, en cantons com Ginebra i Neuchâtel, s’ha adoptat una separació entre Església i Estat similar a la de França, fet que ha portat les esglésies a cercar fonts alternatives d’ingressos. Aquesta situació ha provocat debats sobre la comercialització dels béns eclesiàstics i sobre el paper de l’Església en una societat cada vegada més secularitzada.
Aquests exemples reflecteixen com la mercantilització del patrimoni eclesiàstic i el finançament de l’Església són temes de debat en diversos països europeus, cadascun amb les seves particularitats històriques i culturals.
A mesura que la secularització avança, l’Església s’enfronta a una disjuntiva: mantenir el seu caràcter d’institució espiritual amb recursos limitats o recórrer a l’explotació comercial del seu patrimoni per garantir la seva sostenibilitat econòmica.
Aquest dilema no només afecta la gestió dels béns eclesiàstics, sinó també la percepció social de l’Església, ja que cada vegada més persones qüestionen la compatibilitat entre la seva funció religiosa i les seves pràctiques econòmiques.