Les immatriculacions de l’Església Catòlica (IC), realitzades des de l’entrada en vigor de la Constitució Espanyola de 27 de desembre de 1978 (CE), el 29/12/1978, fins al 26/06/2015, s’han dut a terme per la via de fet, al marge de l’Estat de dret; són invàlides, nul·les de ple dret i no poden desplegar cap efecte jurídic.
Per Jesús Martín Correa*
Publicat el 25 de desembre de 2025 a LQSomos en castellà:
Las inmatriculaciones de la Iglesia Católica por la vía de hecho, al margen del Derecho
VERSIÓ EN CATALÀ:
Amb la CE de 1978, l’Estat va passar de CONFESSIONAL a LAIC o aconfessional; és una qüestió que l’Església Catòlica coneix, i que ella mateixa ha deixat per escrit en diversos dels seus documents. A més, el Tribunal Constitucional (TC) s’ha pronunciat sobre aquesta qüestió en la sentència núm. 340/1993, de 16 de novembre de 1993 (BOE núm. 295, de 10 de desembre de 1993), i també ho ha fet el Govern d’Espanya, mitjançant la Resolució de la Direcció General dels Registres i del Notariat (RDGRN), de 12 de gener de 2001 (BOE núm. 40, de 15 de febrer de 2001), afirmant aquesta darrera que l’article 16.3 de la CE impedeix qualsevol equiparació entre l’Església Catòlica i l’Estat espanyol.
La Norma Suprema va fixar una nova organització de l’Estat, partint del fet que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat, d’acord amb l’article 1.2 de la CE. Prèviament, en l’apartat anterior del mateix precepte, s’estableix que Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. No és sobrer recordar el text exacte de la CE, atesos els temps que corren.
Per la seva banda, la clàusula règia de l’Estat de dret es recull a l’article 9.1 de la CE, en el qual s’estableix que tots —ciutadans i poders públics— estem sotmesos a la CE i a la resta de l’ordenament jurídic, sense que hi valgui cap excepció, cristal·litzant així el que disposa el Preàmbul de la Norma Suprema quan afirma que la voluntat de la nació espanyola és consolidar un Estat de dret que garanteixi l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.
El legislador preconstitucional, atès que l’Església Catòlica i l’Estat eren una mateixa cosa (article 6 del Fuero de los Españoles de 1945 i article I del Concordat amb la Santa Seu de 27 d’agost de 1953), és a dir, un Estat confessional —anomenat per alguns nacionalcatolicisme—, va atorgar a l’Església Catòlica un tractament com si fos un poder públic més, una Administració pública. La naturalesa jurídica de l’Església Catòlica durant l’etapa de la dictadura no és objecte del present text, com tampoc ho és el règim jurídic dels béns immobles dels quals gaudia en aquell període; hi ha altres autors més versats en aquesta matèria (per exemple, el catedràtic d’Història del Dret Fernando Martínez Pérez). El que sí que es confirma és que la Llei hipotecària (Decret de 8 de febrer de 1946 pel qual s’aprova la nova redacció oficial de la Llei hipotecària, amb naturalesa de text refós), dictada sota el règim del dictador que va precedir la CE, només estava sotmesa a la seva voluntat.
Així, l’article 206 de la Llei hipotecària disposava (període del 20/03/1946 al 31/12/1996):
L’Estat, la província, el municipi i les corporacions de dret públic o serveis organitzats que formen part de la seva estructura política, així com les de l’Església Catòlica, quan manquin de títol escrit de domini, podran inscriure el dels béns immobles que els pertanyin mitjançant la corresponent certificació expedida pel funcionari a càrrec del qual estigui l’administració d’aquests, en la qual s’expressarà el títol d’adquisició o la manera com van ser adquirits.
I, per al període de l’01/01/1997 fins al 25/06/2015, mitjançant la llei promoguda pel Govern del president José María Aznar López, Llei 13/1996, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l’ordre social (article 144), s’hi va afegir un segon paràgraf amb el tenor següent:
Mitjançant certificació administrativa, expedida en els termes indicats al paràgraf anterior i amb els altres requisits establerts en cada cas, podran inscriure’s la declaració d’obra nova, les millores i la divisió horitzontal de finques urbanes i, sempre que no afectin tercers, les operacions d’agrupació, divisió, agregació i segregació de finques de l’Estat i dels altres ens públics estatals certificants.
Doncs bé, l’accés per primera vegada al Registre de la Propietat (RP), és a dir, la immatriculació d’una finca, s’ha de fer mitjançant el dret de domini sobre aquesta, i, pel que fa a les Administracions Públiques de l’Estat (AAPP) que manquessin de títol escrit de domini, ho podien fer mitjançant l’article 206 de la Llei Hipotecària (LH), quan es donessin les circumstàncies previstes en el precepte; la mateixa facultat immatriculadora es va concedir a l’Església Catòlica (IC).
Del que s’ha exposat fins ara cal assenyalar quina és la naturalesa jurídica del certificat a què feia referència l’article 206 de la LH, en les versions del precepte abans esmentades, pel que fa a la IC.
El legislador va dir que el certificat emès per la IC és un CERTIFICAT ADMINISTRATIU, és a dir, un acte administratiu i, a més, reforça aquesta naturalesa indicant que l’Església Catòlica ÉS UN ENS PÚBLIC ESTATAL CERTIFICANT; és a dir, per a la llei promoguda pel president Aznar no hi havia cap dubte que la IC és una Administració pública.
Amb certesa, ja es pot afirmar que aquesta afirmació feta pel legislador a l’article 206 de la LH respecte de la IC és una autèntica aporia jurídica.
L’Església Catòlica no és una Administració pública; per tant, no té potestats públiques ni facultat per emetre un acte administratiu, un certificat administratiu; tampoc és un ens públic estatal certificant (STC núm. 340/1993).
Tal com s’ha exposat, des de la CE l’Estat espanyol va passar de ser confessional a laic. Així, l’article 16.3 de la Norma Suprema assenyala que cap confessió tindrà caràcter estatal i que els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola, mantenint relacions de cooperació amb les respectives confessions religioses que s’estableixin a l’Estat.
L’Església Catòlica (IC), amb la CE, va adquirir la naturalesa d’institució privada, persona jurídica privada; és un mandat constitucional tractar-la com a tal, i no com un poder públic, fet que ella coneix no només per la promulgació de la Norma Suprema, sinó també pels acords que ha subscrit amb l’Estat espanyol, entre d’altres, l’Instrument de ratificació de l’Acord entre l’Estat espanyol i la Santa Seu sobre assumptes jurídics, signat el 3 de gener de 1979 a la Ciutat del Vaticà (BOE núm. 300, de 15/12/1979). Per això, els anomenats certificats eclesiàstics emesos en virtut de l’article 206 de la LH són, en tot cas, documents privats de la IC; no tenen naturalesa d’acte administratiu ni de document públic, de cap manera.
L’anterior comporta la invalidesa total de les immatriculacions de la IC al Registre de la Propietat durant el període indicat, des de l’entrada en vigor de la CE fins al 25/06/2015. La veritat oficial que publica el Registre de la Propietat, pel que fa a les finques immatriculades per la IC en virtut de la vigència de l’article 206 de la LH, és totalment errònia. No existeix ni el títol formal ni el títol material perquè la IC pogués immatricular finques al Registre de la Propietat, des de la CE, a través de l’article 206 de la LH; és un impossible jurídic, una quebra de l’Estat de dret, contrària a l’interès i a l’ordre públic.
L’article 3 de la LH exigeix document públic per a la inscripció al Registre de la Propietat; és el que es coneix com el principi de titulació pública per a la inscripció. Per tant, el document públic és una condició necessària per accedir al Registre de la Propietat; és un requisit ad solemnitatem, constitutiu del títol inscriptible.
Amb l’anomenat certificat eclesiàstic emès per la IC en aplicació de l’article 206 de la LH, amb aquest document, ni tan sols la IC tenia dret a l’assentament de presentació al Registre de la Propietat, atès que es tracta d’un document de naturalesa jurídica privada (article 420 del Reglament Hipotecari, Decret de 14 de febrer de 1947, RH), perquè, si fos tractat com a document administratiu, seria nul radical o inexistent, ja que una persona jurídica privada no pot emetre resolucions administratives.
L’Església Catòlica (IC), amb l’entrada en vigor de la CE, va adquirir la naturalesa d’institució privada, de persona jurídica privada. Es tracta d’un mandat constitucional tractar-la com a tal i no com un poder públic, fet que la pròpia Església coneix no només arran de la promulgació de la Norma Suprema, sinó també pels acords subscrits amb l’Estat espanyol, entre d’altres, l’Instrument de ratificació de l’Acord entre l’Estat espanyol i la Santa Seu sobre assumptes jurídics, signat el 3 de gener de 1979 a la Ciutat del Vaticà (BOE núm. 300, de 15/12/1979). En conseqüència, els anomenats certificats eclesiàstics emesos en virtut de l’article 206 de la Llei Hipotecària (LH) són, en tot cas, documents privats de la IC; no tenen naturalesa d’acte administratiu ni, en cap concepte, de document públic.
Aquesta circumstància comporta la invalidesa total de les immatriculacions efectuades per la IC al Registre de la Propietat durant el període comprès des de l’entrada en vigor de la CE fins al 25 de juny de 2015. La veritat registral oficial publicada pel Registre de la Propietat, pel que fa a les finques immatriculades per la IC a l’empara de la vigència de l’article 206 de la LH, és radicalment errònia. No existeix ni títol formal ni títol material que habiliti la IC per immatricular finques al Registre de la Propietat, a partir de la CE, mitjançant l’article 206 de la LH; ens trobem davant d’un impossible jurídic, d’una quebra de l’Estat de dret, contrària a l’interès general i a l’ordre públic.
L’article 3 de la LH exigeix document públic com a requisit per a la inscripció al Registre de la Propietat, principi conegut com el principi de titulació pública. El document públic constitueix, doncs, una condició necessària d’accés al Registre, un requisit ad solemnitatem, de caràcter constitutiu del títol inscriptible.
Amb el denominat certificat eclesiàstic emès per la IC en aplicació de l’article 206 de la LH, ni tan sols procedia l’assentament de presentació al Registre de la Propietat, atès que es tracta d’un document de naturalesa jurídica privada (article 420 del Reglament Hipotecari, Decret de 14 de febrer de 1947, RH). I, encara menys, podria ser considerat document administratiu, ja que en aquest cas seria nul de ple dret o jurídicament inexistent, atès que una persona jurídica privada no pot dictar resolucions administratives.
– LA INVALIDESA DELS ACTES JURÍDICS EN LA TEORIA GENERAL DEL DRET –
Seguint el professor Raúl Bocanegra Sierra, catedràtic de Dret Administratiu, en el seu llibre Lecciones sobre el acto administrativo, 3a edició, THOMSON-CIVITAS, existeixen dos tipus d’invalidesa: la nul·litat absoluta i l’anul·labilitat o nul·litat relativa (De Castro, 1971). A més, per al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), hi ha una tercera categoria que no tota la doctrina espanyola ha reconegut: la inexistència (sentència del TJUE de 15/06/1994).
La nul·litat de ple dret és el grau màxim d’invalidesa i comporta que l’acte o negoci sigui intrínsecament ineficaç i, per tant, manqui d’efectes. Això comporta, al seu torn, una sèrie de conseqüències, fonamentalment de tres tipus: la ineficàcia del negoci nul es produeix ipso iure, és a dir, de manera immediata; es tracta, d’altra banda, d’una ineficàcia erga omnes, davant de tothom i respecte de tot; i, finalment, la nul·litat absoluta no és sanable ni per confirmació ni per prescripció.
La ineficàcia ipso iure del negoci nul equival a dir que s’origina per si mateixa, sense necessitat d’intervenció judicial, encara que aquesta intervenció sigui inevitable en ocasions per vèncer la resistència dels qui s’hi oposin i quan calgui esborrar l’aparença de validesa. La seva manifestació més rellevant és la possibilitat d’enjudiciament d’ofici per part del jutge, sense que sigui obligada la seva al·legació per les parts, «encara que per a això s’hagi hagut de superar el principi de justícia pregada predominant en el procediment civil i deixar de banda l’exigència que la sentència hagi de ser congruent amb la demanda» (De Castro, 1971; Flume, 1965, 1978; Díez-Picazo, 1996; …).
La nul·litat de ple dret, d’altra banda, produeix efectes generals o erga omnes, en virtut dels quals es pot oposar o tenir-la en contra, i també a favor, de qualsevol (Flume, 1965). La seva transcendència general s’explica per la indignitat o inadequació de l’acte nul per a la protecció jurídica. D’acord amb això, no només serà possible que qualsevol pugui sol·licitar la nul·litat, sinó també l’obligatorietat d’eliminar aquests actes, indignes de tota protecció jurídica.
Finalment, els actes nuls de ple dret no són sanables ni per prescripció ni per confirmació, ja que la nul·litat absoluta és indisponible per a les parts, en trobar-se fora de l’autonomia de la voluntat.
– UN COP ANALITZADA LA INVALIDESA DELS ACTES JURÍDICS, CAL RETOMAR L’ARTICLE 206 DE LA LH ABANS DE SER REFORMAT PER LA LLEI 13/2015 –
L’article 206 de la LH, vigent des de 1946 fins a 2015, facultava, grosso modo, l’Església Catòlica (IC) per accedir a la immatriculació de béns immobles al Registre de la Propietat, mancant de títol escrit de domini, mitjançant la corresponent certificació, tal com s’ha exposat.
Tanmateix, des de l’entrada en vigor de la CE, atès que aquesta és norma jurídica obligatòria (article 9.1 de la CE), i havent desaparegut la IC de l’estructura política de l’Estat com a poder públic, passant a tenir la naturalesa de persona jurídica privada, això comportava que la IC ja no podia utilitzar l’article 206 de la LH, en aplicació de la Disposició Derogatòria tercera, la qual estableix: «així mateix queden derogades totes aquelles disposicions que s’oposin al que estableix aquesta Constitució». En conseqüència, s’hauria de considerar no vigent la facultat atorgada a la IC per immatricular béns immobles mitjançant l’article 206 de la LH. Aquesta manca de vigència no requeria una declaració expressa, atesa l’existència de la disposició derogatòria esmentada, tal com ho explica magistralment el vot particular de Francisco Rubio Llorente a la Sentència del Tribunal Constitucional de 2 de febrer de 1981 (BOE núm. 47, de 24 de febrer de 1981).
Igualment, el catedràtic de Dret Polític Luis López Guerra, en el pròleg del llibre Constitución Española, editorial TECNOS, 3a edició, va assenyalar que només queden derogades les normes preconstitucionals que s’oposin a la CE, i que aquestes es tenen per inexistents, per evitar el caos jurídic que comportaria la derogació de tota la normativa anterior.
Atès que la IC, a partir de la CE, no tenia facultat per emetre un document públic (certificat administratiu) que, a més, donés fe pública, funció pública vinculada a l’article 9.3 de la CE i directament relacionada amb la seguretat jurídica, cal precisar què és un certificat públic en el dret espanyol, així com quina és la seva funció dins del sistema jurídic.
– CERTIFICAT I FUNCIÓ CERTIFICANT
L’Estat, per assegurar i/o acreditar fets, relacions o conductes, dota, d’acord amb les lleis i la competència, de la facultat de certificar.
Aquesta funció d’assegurament només recau en l’Estat sobirà i en aquells a qui aquest atorgui, conforme a les lleis, aquesta facultat; per exemple: els notaris i els registradors de la propietat; els secretaris judicials (lletrats de l’Administració de justícia); els secretaris de les corporacions locals i municipals; els dels cabilds insulars i les diputacions provincials, etc. (funcionaris que van accedir a aquesta funció pública en virtut de l’article 103.3 de la CE).
Des de la perspectiva del dret, la fe pública és una funció pública, tant per raó de qui la realitza com pel seu resultat en la producció del document públic. És una funció pública que, per la seva naturalesa i finalitat, està íntimament vinculada al valor de la seguretat jurídica.
La CE va imposar un règim de funció pública exclusivament professional que, sens dubte, només pot ser exercit per un professional habilitat per a aquest fi, en el qual els funcionaris han de ser seleccionats d’acord amb els principis de mèrit i capacitat, i la seva actuació ha d’estar guiada per la imparcialitat en l’exercici de les seves funcions (article 103.3 de la CE).
L’exercici de la fe pública és una declaració del fedatari mitjançant la qual els fets i els actes sobre els quals s’estén poden ser tinguts per certs i indubitables.
Així, els principis en què es fonamenta la fe pública són:
- Independència: el fedatari no està sotmès a instruccions ni ordres. És sobirà en la seva actuació i responsable d’aquesta.
- Autoria: el fedatari públic és l’autor del document; respon del seu contingut, de la fidelitat de les manifestacions que conté, l’autoritza i se’n fa responsable.
- Responsabilitat: responsabilitat de l’autor pel resultat de la seva actuació.
- Objectivitat o imparcialitat: la fe pública es limita a reflectir fets o actes coneguts pel fedatari, sense que s’hi puguin introduir judicis de valor ni opinions.
- Legalitat: el fedatari públic ha d’exercir un control de legalitat sobre els actes que autoritza.
La intervenció del fedatari produeix un document públic (article 1.216 del Codi civil, CC), que fa fe del seu contingut (article 317 de la Llei 1/2000, de 8 de gener, d’enjudiciament civil, LEC).
Un certificat públic és un acte jurídic de coneixement, un document públic, veritat certificada, que només pot ser anul·lada si se’n demostra la falsedat.
Les característiques d’un certificat públic són:
- Objectivitat: no conté judicis de valor.
- Base documental prèvia: només es pot certificar allò que consti en documents preexistents a la sol·licitud, excepte en el cas dels certificats negatius.
- Presumpció de certesa: es tenen per certs i verídics tots els fets que s’hi reflecteixen. Si aquests fets no són certs, s’incorre en falsedat.
Corol·lari de tot l’exposat és que la finalitat del certificat és donar compliment a l’ordenament jurídic i que els certificats han de ser expedits per l’òrgan administratiu competent o per l’autoritat o funcionari públic que ostenti funcions de fe pública.
Són certificats inexistents els emesos per persones que no reuneixin les condicions d’autoritat o de funcionari públic competent.
L’acte de certificació no innova el dret; refrenda, amb el valor de la fe pública i de la certesa, l’estat de les coses, fets, situacions o conductes que ja existeixen.
De tot això se’n deriva que la redacció de la Llei hipotecària de 1946, pel que fa al tractament que l’article 206 atorgava a l’Església Catòlica per immatricular finques al Registre de la Propietat —tractament que no és ni va ser expressió de la voluntat popular—, s’oposa a l’Estat de dret constituït el 1978, al valor superior de la igualtat propi de l’Estat de dret (article 1.1 de la CE), a la configuració dels poders públics establerta per la Norma Suprema i, per tant, constitueix el supòsit previst a la Disposició Derogatòria tercera: la llei posterior deroga l’anterior.
Així, tots aquells documents (certificats eclesiàstics emesos sobre la base de l’article 206 de la LH) que la IC va presentar al Registre de la Propietat (RP) per a la immatriculació de finques o immobles eren documents invàlids, nuls de ple dret; no eren documents públics, no podien donar fe del fet que pretenien certificar i, a més, en ser expedits per un ens jurídic privat, mancaven del requisit ad solemnitatem.
Des de la CE, la IC no podia certificar com si fos una Administració pública; aquest suposat certificat és un acte jurídic totalment invàlid per accedir al RP, nul de ple dret, i l’Estat, a través de la qualificació registral efectuada pels seus agents —funcionaris públics, els registradors de la propietat—, va errar de manera greu en no considerar aquests certificats com a documents privats, mancats de tota eficàcia i validesa per a la finalitat pretesa, i en no tenir-los per inexistents (TJUE de 15/06/1994, assumpte C-137/92, Comissió c. BASF i altres). En conseqüència, és l’Estat qui ha fallat a la seva pròpia organització jurídica, al seu Estat material de dret, en no sotmetre’s a la seva Norma Suprema.
El problema creat per l’ús del certificat administratiu de l’article 206 de la LH per part de l’Església Catòlica per immatricular béns immobles al RP, durant el període comprès des de l’entrada en vigor de la CE fins a la derogació expressa del precepte l’any 2015 per a la IC, és una qüestió de dret administratiu. En efecte, la decisió d’inscriure al RP s’ha produït perquè els titulars dels registres de la propietat van considerar que la certificació administrativa prevista a la disposició hipotecària esmentada havia estat emesa per l’òrgan competent. Aquesta decisió dels professionals del registre, mitjançant les seves qualificacions, ha anat més enllà de la comprovació dels requisits extrínsecs del document inscriptible i ha arribat a valorar la competència de la IC per emetre resolucions administratives, formulant així un judici definitiu sobre una qüestió clarament jurídico-administrativa, quan els registradors no són els òrgans competents per a aquest fi.
En aquest sentit, l’article 33 de la LH disposa: «La inscripció no convalida els actes o contractes que siguin nuls d’acord amb les lleis.» Precepte clar i diàfan que no requereix cap altre comentari més enllà de la remissió a la teoria de la invalidesa o nul·litat exposada anteriorment.
És l’Estat, com a poder públic, qui ha d’estar interessat que es respecti el seu ordenament jurídic i que funcioni el seu Estat de dret; no pot mirar cap a una altra banda davant d’un tal espoli jurídic. L’interès de l’ordenament jurídic és sempre un interès públic; la revisió dels actes nuls es fa sempre en interès del dret, en favor de la correcta configuració de l’ordenament jurídic.
El mal anomenat certificat eclesiàstic utilitzat a l’empara de l’article 206 de la LH és un acte que contravé directament la Constitució. L’Estat, com a social i democràtic de dret, ha de tenir com a idea preeminent el respecte al seu ordenament jurídic (STEDH de 21/09/2004, 02/09/1997 i 27/04/2004).
El Tribunal Suprem ha afirmat, pel que fa a l’incompliment del dret, que l’organització jurídica establerta ha de ser efectivament realitzada:
«La ignorància de les lleis no excusa del seu compliment.»
«L’article 6.1 del Codi civil estableix una regla imperativa: la de la inexcusabilitat del dret.»
Sentència del Tribunal Suprem (TS), Sala Contenciosa Administrativa, Secció 6a, d’11 de maig de 1999 (Roj: STS 3202/1999 – ECLI:ES:TS:1999:3202; Id Cendoj: 28079130061999100077; ponent: Francisco González Navarro).
I continua el TS en aquella sentència:
«Aquest precepte té (…) com a finalitat afirmar la voluntat que el dret es compleixi. L’organització jurídica establerta ha de ser realitzada i no pot quedar condicionada a la conducta dels particulars, al seu coneixement o ignorància, a la seva curiositat o descurança, la realització del pla orgànic de l’Estat. La ignorància o l’error sobre el sentit d’una norma no impedeix el seu compliment; això és el que ordena l’article 2 (i avui l’article 6.1).»
La funció del Registre de la Propietat, com a servei públic de l’Estat espanyol, transcendeix l’àmbit privat; els seus assentaments produeixen efectes davant de tothom (erga omnes). Per això existeix un interès general que prevalguin els mandats de l’ordenament jurídic i de la CE, i que els assentaments del RP proporcionin certesa i seguretat jurídica, des d’una correcta interpretació del dret vigent i no des d’artificis o suposades potestats públiques de la IC, que el que generen és arbitrarietat, prohibida per l’article 9.3 de la CE.
A més, ningú pot beneficiar-se de la seva pròpia torpesa o dels seus propis errors, principi general del dret. La IC coneix que és un ens de naturalesa jurídica privada des de l’entrada en vigor de la CE; així consta en expedients administratius, i no té —ni ha tingut— l’estatus de poder públic ni pot actuar com una Administració pública. Per tant, no pot al·legar que està protegida pel principi de confiança legítima o de confiança jurídicament protegible derivada de les inscripcions registrals, ja que sabia que no era una AAPP i que no podia emetre actes administratius ni certificats administratius, documents públics, per immatricular finques al RP, sinó únicament documents privats quan pretenia utilitzar l’article 206 de la LH. I, si no ho sabia, ho hauria d’haver sabut, atès el canvi del seu estatus jurídic amb l’entrada en vigor de la CE.
L’article 9.2 de la CE estableix que els poders públics han de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de les persones siguin reals i efectives. Tanmateix, a la IC no se l’ha tractada com un subjecte igual, com qualsevol altra confessió religiosa de l’Estat, sinó que se li ha atorgat el privilegi propi d’un poder públic, de manera inexplicable, especialment després del pronunciament del Tribunal Constitucional a la seva sentència de 1993 abans esmentada.
Tampoc no s’ha garantit per part de l’Estat la jerarquia normativa de la CE, ni la responsabilitat de l’Estat per les immatriculacions nul·les de la IC, ni tampoc s’ha vetllat per la interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics, a través dels registradors de la propietat, en no denegar aquests la inscripció a l’empara de l’article 206 de la LH.
Amb les qualificacions registrals de les immatriculacions de la IC mitjançant l’article 206 de la LH, durant el període en què aquesta facultat li era atribuïda nominalment, s’ha vulnerat no només la seguretat jurídica proclamada per l’article 9.3 de la CE, sinó també els drets inviolables de les persones —els drets fonamentals a la igualtat davant la llei i a la no-discriminació— que constitueixen el fonament de l’ordre polític i de la pau social (article 10.1 de la CE). L’Estat s’ha posat una bena als ulls davant les immatriculacions de la IC per via de fet, per no veure la injustícia generada per aquest suposat certificat administratiu.
Les llibertats i els drets fonamentals reconeguts al capítol segon del títol I de la CE vinculen tots els poders públics (article 53.1 de la CE), també els actes registrals nuls de ple dret.
Per tot això, subsisteix la responsabilitat de l’Estat, com a poder públic, per inacció o per manca de bona praxi en la professionalitat de les qualificacions registrals, que han permès les immatriculacions de la IC amb documents nuls de ple dret (article 33 de la LH), és a dir, immatriculacions per via de fet.
No hi ha cap dubte que, des de l’entrada en vigor de la CE fins al 26/06/2015, data en què es va suprimir aquesta possibilitat (Disposició transitòria única de la Llei 13/2015), l’Estat és responsable de les immatriculacions efectuades per via de fet. La manca d’eliminació d’un acte nul no pot consolidar-lo per aquesta via. L’Estat ha d’articular el procediment oportú per a la declaració de nul·litat dels esmentats certificats eclesiàstics, així com de les qualificacions registrals que van permetre les immatriculacions efectuades amb aquests documents durant el període indicat, amb la finalitat de posar fi a la via de fet immatriculadora de la IC. Tot això, sense perjudici que aquesta pugui promoure la corresponent inscripció al RP —en igualtat de condicions constitucionals i legals amb la resta de persones jurídiques privades de l’Estat espanyol— dels béns immobles dels quals sigui legítima propietària, si escau.
*Jesús Martín Correa, llicenciat en Dret i en Ciències Econòmiques i Empresarials, membre del grup jurídic assessor de la Coordinadora Estatal Recuperando, exassessor jurídic i coordinador de la Defensoria del Poble a Canàries (Diputació del Comú). Coordinadora Recuperando.