En la segona compareixència d’Unió de Pagesos davant de la Comissió de Justícia del Parlemnt de Catalunya (2023), va instar al Parlament i la seva Comissió de Justícia a que requereixi accions positives a la Presidència i el Govern de la Generalitat per tal de protegir el patrimoni historic social i cultural de Catalunya, reconeixent i assumint la nulitat inesmenable de tot assentament registral produit a l’ampar del procediment establert a l’article 206 del Decret de text refoç de la regulació hipotecaria de 8 de febrer de 1946. Aquest requeriment es va fundar als seguents grans eixos jurídics, fonaments i motivacions, de caire històriques, pràctiques i de mandat democràtic del poble de Catalunya:
Si be esta ben documentat com des de sempre la jerarquia del clergat va voler expandir el control material dels diferents territoris on van radicar-se, això va començar l’1 de maig de 1855, data de la Ley de Desamortización General de los Bienes del Estado y de la Iglesia Católica, i pel Conveni-Llei de 4 de abril de 1860…. El que van propiciar concretament es la inscripció al recentment creat registre de la propietat, dels bens que (de manera excepcional i taxativament nomenats en un llistat) podrien continuar en possessió (que no domini) de l’església, per ser-hi exclosos de la seva venda-permuta forçosa que establia les lleis de desamortitzacions. Però l’origen de les certificacions (que no es un just títol, ens al contrari, es fa quant no n’hi ha) com a mitjà immatriculador de finques al Registre de la Propietat, el trobem a tres reials decrets 1863, i 1864, encara que mai van incloure res del que després va derivar via la seva mera reinterpretació.
En el cas dels béns posseïts per l’Església amb anterioritat a 1860, sense disposar de títol de domini i exclosos de l’amortització (es a dir, un llistat de bens expressa i taxativament establert per preservar la manutenció del clergat), s’havia de presentar al Registre una certificació de possessió de la finca expedida pel diocesà respectiu. La Llei hipotecària de 1909 i el Reglament hipotecari que la desenvolupava, de 1915, segueix amb el mateix règim de les certificacions possessòries (art 24 i 26, que no esmenten res del domini).
Es amb el Decret de la Llei hipotecària de 1944 i el decret del Text refós de la Llei hipotecària de 1946. Es va eliminar tota referència a la possessió d’immobles (art. 5), però a més a més, va disposar que totes les inscripcions de possessió que en aquell moment hi hagués al registre s’havien de convertir en inscripcions de domini (article 353 del Reglament hipotecari de 1946). Per art de màgia, una possessió es transformava en inscripció del domini. Això no complia ni les pròpies pautes mínimes de la legislació franquista.
Aquesta feblesa jurídica es va agreujar mes encara, cap a 1978, ja que les immatriculacions efectuades pels registradors a instància de certificats eclesiàstics signats per referents religiosos, van esdevenir nul·les de ple dret per inconstitucionalitat sobrevinguda davant la Constitució de l’Estat Espanyol com de l’Estatut de Catalunya, tan per raons adjectives (de les formes procedimentals degudes) com a raons substantives (sobre tot, vinculades a la naturalesa jurídica dels béns immatriculats)(Disp. Derogatòria CEE i arts 14, 16 i 24).
Lamentablement, els registradors de la propietat no van actuar en conseqüència; ens al contrari, ho van fer incomplint els seus deures de qualificar amb totes les jerarquies normatives i sota la seva responsabilitat, la legalitat dels documents “…en cuya virtud se solicite la inscripción, así como la capacidad de los otorgantes y la validez de los actos dispositivos contenidos en las escrituras públicas…”. Aquesta qualificació de la legalitat es obligatòria i irrenunciable en l’exercici dels Registradors d’aquesta funció qualificadora, especialment davant una flagrant inconstitucionalitat sobrevinguda.
Mes endavant, la reforma del Reglament Hipotecari de 1998 dona una nova redacció de l’article 4, i so pretext de que es discriminava a l’església catòlica respecte d’altres cultes, va ampliar els bens possibles de inscriure al temples de culte (sent expressament prohibit per la Llei Hipotecària i encara que ni el certificat possessori ni el de domini van ser pensats per aquest tipus de bens extracomerçum).
D’altra banda, la doctrina vinculant del TEDH, derivada de les Sentències de Estrasburg de 20/12/2016, que confirma l’anterior causa de 4/11/2014 (Sociedad Anónima del Ucieza c. España (38963/08), son d’obligat compliment per l’estat espanyol, en virtut del Principi de Primacia del Dret Europeu (STC 61/2013, de 14 de marzo, FJ 5). Sent una “violació continuada i massiva” dels drets assegurats per la Convenció Europea dels Drets Humans, tots els poders públics estan obligats a investigar la grandària real de l’espoli que es procura perpetrar, així com desenvolupar actuacions positives per restituir la legalitat conculcada, sense necessitat de sotmetre als particulars i administracions afectades a insostenibles procediments judicials.
Pot ser en previsió d’això, es que finalment, el dia 25 de juny de 2015, la Llei 13/2015 va derogar expressament aquest privilegi de l’Església, encara que no va establir cap mesura per a la reversió del perjudicis provocats i sobretot, per tal de restaurar els drets conculcats del poble català i el seu patrimoni cultural a la situació anterior, per mig de l’única mesura adient: la reversió global i massiva d’aquest patrimoni al domini públic, i si correspon, cas per cas i amb les proves i el procediment que li cal a l’església com a tot titular de drets.
Tot i encara que les immatriculacions de bens en possessió presumpta de l’església amb data anterior a 1860 per la mera declaració del clergat, ja des de 1864 era il·legal, des de 1931 antiestatutari a Catalunya, des de 1946, arbitrari, irraonable i irreconciliable amb el propi marc jurídic franquista, des de 1978 inconstitucional a l’estat espanyol i novament antiestatutari a Catalunya, des de 1986 violador de la legislació europea, des de 1996 contrari als drets humans europeus. I respecte als bens de culte, va ser contrari al ius cogens dels bens extracomerçum, des del antic dret romà, passant pel dret feudal i senyorial, i fins l’actualitat, amb l’únic interregne històric dels darrers 2023 anys, de les quasi dues dècades que van de 1998 a 2015.
Per últim, es va esmentar que sobre aquest tema existeix un clar mandat democràtic del poble de Catalunya a la Generalitat:
L’Estatut de Catalunya estableix en el seu Article 161. Que correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria d’entitats religioses que acompleixen llur activitat a Catalunya, i també s’esmenten el drets dels ciutadans de Catalunya a participar de la vida política del país de formes diverses, incloent la de peticionar a les autoritats.
Aquesta Comissió de Justícia del Parlament de la Generalitat, va respondre a les nostres compareixençes i peticions de 2019, amb la Resolució 491/XII, sobre la immatriculació dels béns immobles de l’Església Catòlica. Enllà, va requerir que el Govern fessi un Estudi sobre la immatriculació de béns immobles a favor de l’Esglèsia catòlica a Catalunya, el qual es va realitzar i publicar al 2020.
Aquest estudi, inclou un Informe Jurídic, que a la vegada es va basar en un altre estudi elaborat per encàrrec de la DG d’entitats Jurídiques a una registradora de la propietat. Encara així, aquest Informe diu que es una primera aproximació per interpretar eventuals reclams de particulars afectats i un suport en la interpretació de la informació que conté l’estudi. També diu a la seva Pag. 10: que en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat, el Departament de Justícia també assumeix la necessitat de disposar d’un grup de treball amb la finalitat d’identificar els supòsits que exigeixin una actuació positiva de l’Administració orientada a la recuperació dels béns de què hagi de gaudir necessàriament el conjunt de la societat catalana.
Per a aquestes actuacions positives de recuperació dels bens, l’Informe ja cita (a la pag 24) Doctrina (Pilar de la Haza Díaz) i Jurisprudencia (STS 6456/1996) sobre la insconstitucionalitat que fa nul de nulitat inesmenable tots els assentaments registrals fets per mig de l’article 206 de la LH. I ho es també de diversos articles de l’Estatut de Catalunya, tant de l’Estatut de Núria com els posteriors.
Per tant, la Generalitat ha de complir la seva legislació i el seu compromís d’acord a les conclusions del seu propi Estudi. Això no es pot fer de manera individualitzada en instàncies judicials fragmentades. Requereix una resposta global. Per això, reiterem, la Generalitat ha de instar als òrgans estatals respectius que desfessin amb normes de la mateixa jerarquia el que produeix afectacions de drets, però a la vegada, sense esperar passivament aquest fets legislatius, sinó amb actuacions positives que engeguin el procés de declaració de la nul·litat de ple dret de totes les inscripcions en qüestió, si cab, d’ofici i de forma immediata, ordenant als Registradors de la Propietat la cancel·lació per nul·litat inesmenable de totes aquestes inscripcions registrals.
En definitiva, i en paraules de Antonio Manuel Rodríguez Ramos (en “Ideas fuerza para revertir el escándalo inmobiliario generado por las inmatriculaciones de la Jerarquía Católica”, Sevilla, 2019, a on fem remissió per a un abordatge mes detallat del que aquest text permet), el que és nul no existeix ni produeix cap efecte jurídic. I en el cas del domini públic, encara que aparegui inscrit com a propietat privada a un Registre, sempre continuarà sent inesmenable, inalienable, imprescriptible i inembargable.
Només calen actuacions positives de la Generalitat, que impliquin assumir aquesta realitat sociològica i jurídica, a la realitat institucional, administrativa i registral del país, per tal de restaurar el caràcter comunal del patrimoni cultural i públic de la societat catalana.