Durant segles, l’Església Catòlica ha acumulat propietats a través de mecanismes d’accés preferencial o poc transparents, aprofitant el seu poder i influència per registrar com a propietat privada seva, béns que en realitat formen part del patrimoni històric, social i cultural de la comunitat. Una de les vies més polèmiques per fer-ho va ser el sistema de les denominades “certificacions eclesiàstiques”, un procediment que li permetia creure que pot autoatribuir-se la titularitat de béns sense necessitat d’aportar títols de propietat vàlids en dret.
Aquest artefacte tècnic jurídic del dret administratiu registral es va pretendre consolidar amb l’article 206 del Text Refós de la Llei Hipotecària de 1946, aprovat en ple franquisme, i va permetre que es registréssin a nom de l’Església milers de béns que mai havien estat formalment de la seva propietat. Tot i la seva eliminació l’any 2015 amb la Llei 13/2015, no s’ha establert cap sistema per revertir les immatriculacions realitzades sota aquest privilegi, fet que continua generant una clara vulneració del patrimoni col·lectiu.
Com es va permetre aquest espoli?
La pretesa justificació legal de les immatriculacions es basa en un frau d’origen. A finals del segle XIX, amb les lleis de desamortització, molts béns de l’Església van ser venuts per l’Estat per tal de posar fi als seus privilegis feudals. Només alguns pocs béns van ser exclosos expressament de la desamortització, però la jerarquia eclesiàstica va aprofitar el buit de control de legalitat -o més aviat, la simple connivència del regim franquista- davant dels seus actes, per immatricular d’altres béns que mai havien estat de la seva propietat. Aquesta metodologia es va consolidar durant el franquisme amb la reinterpretació de l’article 206 de la Llei Hipotecària de 1946 i el seu decret reglamentari, la qual cosa va permetre a l’Església promoure la inscripció de béns només amb una declaració unilateral -eventualment acompanyada de documents dels mateixos arxius eclesiàstics- signada pels seus propis bisbes.
Però aquesta declaració (“pretesa certificació”) no era cap títol de propietat, ja que no aportava cap document vàlid en dret que demostrés el domini sobre aquests béns. De fet, el mateix sistema hipotecari va ser alterat arbitràriament: abans de 1946, les denominades certificacions eclesiàstiques servien només per demostrar la possessió d’un bé, però amb la reforma legal i diverses reinterpretacions dels òrgans franquistes es van convertir, de manera miraculosa, en suposada prova de propietat. Això significa que molts béns comunals i històrics van passar a ser -segons els registres de la propietat- privats, sense cap revisió documental.
Per què aquestes immatriculacions són nul·les?
Diverses raons jurídiques demostren que les immatriculacions de l’Església són nul·les de ple dret i, per tant, haurien de ser cancel·lades de manera immediata:
- Frau històric i manca de títol de propietat: Les denominades certificacions eclesiàstiques no tenen validesa com a prova de domini i els béns registrats per l’Església mai havien estat de la seva propietat.
- Inconstitucionalitat de les immatriculacions posteriors a 1978: Amb l’aprovació de la Constitució Espanyola, es va establir la separació entre l’Església i l’Estat. Per tant, qualsevol mecanisme que afavoreixi exclusivament una confessió religiosa per sobre d’altres entitats vulnera els principis constitucionals d’igualtat i no discriminació (art. 14 CE).
- Vulneració del dret europeu: El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha dictaminat que el sistema d’immatriculacions ha estat una violació massiva de drets fonamentals (STS de 20/12/2016 i 04/11/2014). Això obliga l’Estat espanyol a rectificar aquestes situacions.
- Incompliment dels deures dels Registradors de la Propietat: Els registradors tenen l’obligació de comprovar que els títols presentats per inscriure un bé són legals. No obstant això, van acceptar documents unilaterals signats per bisbes sense cap verificació independent, vulnerant les normes del Registre de la Propietat.
- Manca d’accions de l’Administració: Tot i les evidents irregularitats, ni l’Estat ni la Generalitat han impulsat una revisió massiva d’aquests registres per restituir els béns a la comunitat.
Quines accions calen ara?
Aquesta apropiació indeguda no pot quedar impune. Per tant, és urgent exigir que es prenguin mesures immediates:
✅ La Generalitat ha d’impulsar la nul·litat de totes les immatriculacions realitzades amb certificacions eclesiàstiques, i promoure la restitució dels béns afectats al patrimoni col·lectiu.
✅ Els Registradors de la Propietat han de revisar i cancel·lar les inscripcions que s’hagin fet sota aquest mecanisme fraudulent.
✅ L’Administració ha d’assumir la seva responsabilitat i prendre accions proactives per protegir el patrimoni històric i cultural, sense esperar que siguin els ciutadans els qui hagin d’impulsar recursos individuals.
✅ El Parlament de Catalunya ha d’exigir mesures legislatives per revertir aquest espoli i garantir que mai més es pugui repetir un cas similar.
Els béns comunals i històrics no poden continuar sent mercantilitzats ni gestionats com a propietat privada. El patrimoni del poble ha de tornar al poble!