Durant dècades, l’Església Catòlica ha utilitzat el mecanisme de la certificació eclesiàstica per inmatricular com a propietat privada béns que històricament han estat comunals i d’ús públic. Aquest sistema, pretesament vigent a Espanya fins al 2015 per l’aplicació inconstitucional de normes de inferior jerarquia, permetia als bisbes declarar-se propietaris de béns no registrats prèviament, sense haver de presentar títols de propietat. Com a resultat, milers d’immobles que havien estat construïts, gestionats i mantinguts per la comunitat han passat a ser inscrits a nom de l’Església, sovint sense cap justificació documental.
Però, quina mena de béns son els que l’Església vol apropiar-se sense títol de propietat?.Aquests béns es poden classificar en dues grans categories: els béns sense culte, que inclouen immobles amb usos residencials, agrícoles, socials o econòmics, i els béns de culte, que tradicionalment han estat fora del comerç i destinats a la comunitat. En tots dos casos, la seva immatriculació representa una apropiació indeguda del patrimoni comú.
Béns sense culte immatriculats per l’Església
Els béns sense culte són aquells que, malgrat haver estat històricament vinculats a l’Església, no tenen una funció litúrgica ni religiosa. Molts d’aquests béns han estat utilitzats per la comunitat o l’administració pública, però han estat immatriculats per l’Església sense aportar títols de propietat vàlids. Segons el llistat oficial d’assentaments registrals publicat per l’Estat el febrer de 2021, l’Església va inmatricular:
📌 Cases parroquials i habitatges vinculats a rectories: Aquests immobles han estat històricament béns comunals destinats a l’ús de la comunitat, però han estat registrats com a propietat eclesiàstica i, en molts casos, venuts a particulars o explotats com a allotjaments turístics. Exemple a Catalunya: la Casa Parroquial de Sant Pere de Figueres, que havia estat utilitzada per la comunitat, però va ser inscrita per l’Església sense prova de propietat.
📌 Camps de cultiu, vinyes i boscos comunals: Especialment a Navarra, País Basc, Castella i Lleó, Catalunya i Andalusia, l’Església va inmatricular extenses terres agrícoles que havien estat propietat comunal dels pobles i gestionades pels pagesos. Molts d’aquests terrenys havien estat desamortitzats al segle XIX, però l’Església els va registrar al seu nom sense demostrar-ne la propietat. Exemple a Catalunya: les Vinyes del Priorat, històricament gestionades per la comunitat, però immatriculades per l’Església sense títol clar.
📌 Cementiris municipals: En comunitats com Aragó, Catalunya, País Valencià, Andalusia i Castella i Lleó, l’Església va inmatricular cementiris que havien estat construïts i gestionats amb fons municipals, sense aportar cap document acreditatiu que justifiqués aquesta apropiació. Exemple a Catalunya: el Cementiri de Montjuïc (Barcelona), que havia estat de titularitat pública fins que l’Església el va registrar al seu nom.
📌 Hospitals, escoles i edificis de beneficència: En regions com Navarra, Castella i Lleó, Andalusia i Catalunya, l’Església va inmatricular instal·lacions sanitàries i educatives que havien estat fundades per institucions públiques o benefactors locals, i que havien estat finançades amb fons públics. Un exemple clar és l’Antic Hospital de San Juan de Dios a Navarra, que havia estat sostingut amb aportacions comunals, però que l’Església va registrar com a propi. Exemple a Catalunya: l’Escola Pia de Sabadell, construïda amb fons públics i gestionada històricament per la comunitat, però immatriculada per l’Església.
📌 Antics convents desamortitzats: Molts convents desamortitzats al segle XIX han estat immatriculats de nou per l’Església al segle XX, sense demostrar-ne la propietat. A més, alguns han estat reconvertits en hotels, centres de convencions o espais privats d’explotació econòmica. Casos destacats es troben a Segòvia, Salamanca, Toledo, Sevilla, Girona i Tarragona. Exemple a Catalunya: el Convent de Sant Agustí de Barcelona, desamortitzat al segle XIX però posteriorment inscrit per l’Església sense justificació documental.
Béns de culte: Patrimoni col·lectiu en perill d’apropiació
Els béns de culte són aquells edificis i espais destinats històricament a la pràctica religiosa i al servei de la comunitat. Aquests inclouen esglésies, catedrals, ermites, convents i monestirs, que han estat tradicionalment fora del comerç (extra commercium), ja que no només han tingut una funció espiritual, sinó també social i cultural. Molts d’aquests béns han estat construïts i mantinguts amb fons públics o esforços col·lectius de la població local, fet que reforça el seu caràcter de patrimoni comú. Malgrat això, l’Església ha immatriculat nombrosos béns de culte sense acreditar documentalment la seva propietat, convertint-los en actius privats d’explotació econòmica.
📌 Esglésies: Històricament, les esglésies han estat centres de reunió comunitària, construïdes sovint amb l’esforç col·lectiu dels habitants d’un municipi. L’Església ha registrat moltes d’elles com a propietat privada sense aportar títol de domini. Exemple a Catalunya: l’Església de Santa Maria del Pi (Barcelona), immatriculada per l’Església tot i haver estat mantinguda per la comunitat i amb fons públics.
📌 Catedrals: Moltes catedrals han estat finançades per l’Estat i reben subvencions per a la seva conservació, però han estat registrades a nom de l’Església. Exemple a Catalunya: la Catedral de Tarragona, que ha rebut finançament estatal per a la seva conservació, però és gestionada com a propietat privada per l’Església.
📌 Monestirs: Molts havien estat fundats en terres cedides per institucions públiques i han rebut subvencions estatals per a la seva conservació. Exemple a Catalunya: el Monestir de Sant Pere de Rodes, immatriculat per l’Església malgrat la seva història vinculada al patrimoni públic.
Conclusió: Per què cal recuperar aquests béns per al patrimoni públic?
📢 Els béns comunals i de culte han estat apropiats per l’Església mitjançant un mecanisme registral abusiu, sense justificació documental.
📢 Molts han estat explotats econòmicament per l’Església sense control públic, malgrat que la seva construcció i manteniment han estat sufragats amb diners de la comunitat.
📢 És urgent que les administracions públiques i la ciutadania reclamin la revisió de les immatriculacions i defensin el caràcter públic d’aquests béns.
El patrimoni col·lectiu no pot ser mercantilitzat!