La Basílica de Santa Maria del Mar és un dels monuments més emblemàtics de Barcelona, un temple que es va aixecar gràcies a l’esforç col·lectiu del poble, especialment dels bastaixos, comerciants, pescadors i artesans del barri de la Ribera. Aquest edifici no és només una mostra excel·lent de l’arquitectura gòtica catalana, sinó també un símbol de la capacitat d’organització i sacrifici popular.
Més enllà de la seva bellesa i importància històrica, Santa Maria del Mar és un bé comunal. No va ser una obra promoguda per monarques ni per la jerarquia eclesiàstica, sinó per la voluntat i el compromís de la ciutadania. No obstant això, l’Església Catòlica ha silenciat aquesta realitat, i en la gestió actual del temple no es reconeix la seva naturalesa com a patrimoni popular.
A la web oficial (http://www.santamariadelmarbarcelona.org/) , administrada per l’Església, es reconeix parcialment el paper del poble en la construcció i manteniment del temple, però s’omet de manera deliberada el debat sobre la seva propietat col·lectiva. Analitzem-lo:
El paper del poble vs. les aportacions de nobles i reis
Si bé la construcció de Santa Maria del Mar va comptar amb algunes aportacions puntuals de la noblesa i la reialesa, aquestes van ser insignificants en comparació amb l’esforç i el finançament provinent del poble. La web oficial presenta aquestes contribucions aristocràtiques com si fossin determinants, quan en realitat van ser complementàries i en cap cas l’eix central del projecte. Aquest enfocament pot entendre’s com una estratègia per legitimar la reclamació de propietat per part de l’Església, al·legant que el temple va ser fruit d’un esforç conjunt i no eminentment popular.
El paper del poble i el silenci sobre la propietat popular
Tot i que la web oficial admet el paper fonamental del poble en la construcció i manteniment del temple, evita en tot moment plantejar la qüestió de la propietat comunal. Això contrasta amb la realitat històrica: si Santa Maria del Mar va ser construïda i sostinguda per la comunitat, per què ara es tracta com una propietat privada de l’Església?
A més, cal recordar que la basílica està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), fet que reafirma la seva rellevància com a patrimoni col·lectiu. Tot i això, aquesta catalogació no impedeix la mercantilització del temple ni garanteix un accés lliure i equitatiu per al poble que el va fer possible.
La pretesa justificació del cobrament d’entrades i serveis
L’Església defensa que el cobrament d’entrades ha permès el manteniment del temple i les restauracions posteriors als danys causats durant la Guerra Civil Espanyola. Però més enllà de l’entrada general, l’explotació econòmica de Santa Maria del Mar inclou visites guiades de pagament, tarifes especials per accedir a les torres, serveis d’atenció diferenciada per als visitants i altres activitats mercantilitzades. Aquest model converteix el temple en una màquina de generar ingressos, allunyant-lo del seu esperit original com a espai obert i popular.
A més, Santa Maria del Mar rep subvencions i aportacions públiques finalistes per a la seva conservació. Això significa que, tot i els ingressos privats generats per la venda d’entrades i serveis, el temple continua rebent diners públics per al seu manteniment. Però en cap lloc de la web oficial es publica cap document de rendició de comptes, i no es detalla quina part dels diners recaptats es destina a la restauració, la conservació o al retorn a la comunitat.
El discurs sobre les restauracions després de la Guerra Civil
La web oficial també destaca les restauracions que s’han dut a terme després de la destrucció parcial del temple durant la Guerra Civil. És cert que aquestes obres han estat essencials per a la conservació de Santa Maria del Mar, però no justifiquen la seva mercantilització actual. Que s’hagin fet restauracions no altera el fet que aquest temple va ser construït per la gent del poble i, per tant, no hauria d’estar sota la propietat exclusiva d’una institució religiosa.
La contradicció entre manteniment cultural i mercantilització
L’argument que el cobrament d’entrades és necessari per preservar el patrimoni xoca amb el fet que aquest mateix patrimoni històric ha estat convertit en un recurs comercial. El model de gestió que s’ha implementat prioritza els turistes i la rendibilitat econòmica per sobre del seu ús com a espai viu de la comunitat. En lloc de ser un temple de lliure accés per al poble que el va aixecar, Santa Maria del Mar ha estat transformada en un producte de consum cultural, en benefici exclusiu de l’Església.
Reflexió final
Les referències al paper del poble en la construcció i manteniment de Santa Maria del Mar són insuficients si no es reconeix la seva naturalesa comunal. La web oficial presenta una narrativa esbiaixada, on s’admet la contribució del poble però s’evita qualsevol discussió sobre la legitimitat de la propietat eclesiàstica.
És imprescindible obrir un debat honest i necessari sobre la gestió d’aquest temple. Santa Maria del Mar no és una mercaderia, sinó el testimoni d’un esforç col·lectiu que ha de ser respectat i protegit. El poble que la va construir ha de ser part de la seva gestió i no simplement un espectador que paga per accedir-hi. La seva condició de patrimoni popular ha de ser reconeguda i defensada.
Santa Maria del Mar és història col·lectiva, no propietat privada!
Un temple del poble no pot ser mercantilitzat: Santa Maria del Mar és patrimoni comú!
Per saber-ne més:
- Novel·la: La catedral del mar, d’Ildefonso Falcones. Publicada el 2006 per Grijalbo (Espanya), ISBN: 978-84-253-4042-1.
- Sèrie de televisió: La catedral del mar, produïda per Atresmedia i Netflix (2018, 8 capítols), basada en la novel·la d’Ildefonso Falcones.
- Altres llibres relacionats:
- Els constructors de catedrals, de Jean Gimpel. Un estudi sobre la construcció de catedrals medievals i el paper dels treballadors.
- Barcelona, una biografia, d’Enric Calpena. Un relat històric que contextualitza el desenvolupament de la ciutat en l’època de la construcció de Santa Maria del Mar.
- Pedres que parlen, de Lluís Permanyer. Un llibre que explora la història arquitectònica i patrimonial de Barcelona.