La nul·litat inesmenable i de ple dret de les denominades “certificacions eclesiàstiques” com a documents vàlids per promoure assentaments registrals de propietat privada
Un dels majors escàndols jurídics dels darrers anys ha estat la comprovació que l’Església Catòlica va utilitzar el sistema de les denominades certificacions eclesiàstiques no només per apropiar-se de béns sense culte, sinó també de béns de culte.
Els béns sense culte són aquells que, tot i haver estat tradicionalment associats a l’Església, no estan destinats a usos litúrgics ni religiosos. Molts d’aquests immobles han estat gestionats per la comunitat o per les administracions públiques, però han estat registrats per l’Església sense acreditar-ne la propietat amb documents vàlids.
Els béns de culte són aquells espais o immobles destinats històricament a la pràctica religiosa, ja siguin esglésies, catedrals, ermites, convents o monestirs. Aquests béns, segons el dret històric i la tradició jurídica, han estat considerats béns públics fora del comerç (extra commercium), ja que servien no només per a la litúrgia religiosa, sinó també com a espais col·lectius i culturals de la comunitat.
Les denominades certificacions eclesiàstiques, sovint definides com documents expedits pel bisbe diocesà que pretén acreditar la possessió d’un immoble a favor de l’Església per a la seva immatriculació al Registre de la Propietat, sense necessitat de presentar un títol de propietat, han estat utilitzades com a eina per convertir béns col·lectius en patrimoni privat de l’Església Catòlica adscrita a la Santa Seu del Estat del Vaticà.
Es tracta d’una pràctica generalitzada, facilitada inicialment per la reforma de la Llei Hipotecària de 1946 i el seu decret reglamentari (tot i que en contra de normes de major jerarquia mai aplicades en aquest casos), la qual va permetre a l’Església promoure el registre com a propis d’immobles sense culte de gran valor històric, arquitectònic i cultural, molts dels quals havien estat construïts i mantinguts amb fons públics o aportacions comunals. A més a més, aquest artilugio tècnic processal del dret administratiu registral va ser ampliat quan el govern espanyol va permetre expressament, entre 1998 i 2015, que l’Església Catòlica immatriculés també béns de culte, amb la qual cosa va rompre amb la consideració de 2000 anys d’història i a tot el mon d’aquests béns com a d’ús públic i vinculats a la comunitat. Aquesta maniobra, insistim, sense precedents en el dret romà, medieval i contemporani, ha generat més que una controvèrsia jurídica i social, ja que suposa, per omissió, una desafectació massiva del patrimoni històric i cultural de titularitat presumptament pública.
Però, es clar, que una declaració d’un clergue, basada o no en documentació dels arxius de part (eclesiàstics, que no siguin títols de domini vàlids en dret), no pot ser considerada jurídicament com una “certificació” en el sentit tècnic i jurídic del terme, ja que no compleix els requisits essencials per a ser qualificada com a tal.
En efecte, una certificació és un document emès per una autoritat competent o per un professional qualificat que acredita de manera objectiva i fefaent un fet o una situació. Els elements essencials d’una certificació són:
- Emissió per autoritat competent: Només pot ser emesa per una autoritat pública que té la competència legalment reconeguda.
- Objectivitat i imparcialitat: Ha de reflectir la realitat d’acord amb els estàndards verificables.
- Fonament documental verificable: S’ha de basar en fonts que permetin contrastar la seva veracitat.
- Força probatòria: Ha de tenir efectes legals específics, sovint amb presumpció de veracitat, excepte prova en contrari.
Per tant, una declaració basada en la percepció o interpretació subjectiva, eventualment amb documents produïts pel propi declarant, sense garanties d’objectivitat ni control extern, no compleix els requisits per ser considerada una certificació.
Les declaracions emeses per clergues en el marc de les immatriculacions de bens immobles no compleixen els requisits de la certificació per diverses raons:
- Absència d’imparcialitat: Els clergues no són autoritats imparcials; estan vinculats a l’entitat beneficiària (l’Església).
- Límits de la competència: Els clergues no tenen una competència legal delegada que equivalgui a la de funcionaris públics o notaris.
- Manca de verificació independent: Les fonts documentals es basen en arxius interns que no tenen mecanismes externs de validació.
- Absència de caràcter probatori ple: Una declaració que només reflecteix la percepció interna no pot tenir valor de prova plena en un procés judicial.
Respecte a la denominació que la Llei Hipotecària li dona a les declaracions unilaterals dels bisbes (denominades “certificació eclesiàstica”), cal destacar que en diversos casos la jurisprudència ha establert que la denominació que una llei atribueix a una figura jurídica no és determinant si les seves característiques no s’ajusten a la naturalesa del concepte. Entre altres exemples rellevants es poden esmentar:
- El Tribunal Suprem a la STS 1/2020 (Rec. 3562/2018) va analitzar una norma que designava una figura com a “contracte administratiu”. El Tribunal va concloure que, malgrat la denominació, les característiques del contracte corresponien més a una relació de dret privat, i per tant, no es podien aplicar els atributs del dret administratiu.
- El Tribunal Constitucional a la STC 132/1991, va establir que, malgrat que una llei atribueixi a un determinat òrgan la condició “d’autoritat”, si aquest no compleix amb els requisits materials per ser considerat com a tal, no pot gaudir de les prerrogatives associades al concepte. Això subratlla la necessitat de coherència entre denominació i contingut.
- El Suprem a la STS 272/2016 (Rec. 2502/2014) va rebutjar que un acte qualificat legalment com a “autorització” fos realment això, ja que les seves característiques s’ajustaven a les d’una simple notificació. Es va recalcar que el nom no és determinant sinó la naturalesa jurídica real de l’acte.
Segons els exemples esmentats, encara que l’article 206 de la Llei Hipotecària a la seva antiga redacció anomenava “certificacions” les declaracions dels clergues, aquestes no reunien els atributs necessaris per considerar-se com a tals. Les seves característiques s’ajustaven més a una mera declaració unilateral sense valor probatori ple. Això fa que l’atribució d’aquest terme sigui jurídicament incorrecta.
Aquesta discrepància entre denominació legal i naturalesa jurídica real s’hauria d’haver resolt en favor de la protecció dels interessos generals, evitant la utilització d’un mecanisme legal per beneficiar una entitat privada sense control extern ni garanties d’imparcialitat.
En qualsevol cas, el que es clar es que es inassumible a un estat de dret, admetre aquest document per promoure un assentament registral immatriculador de bens immobles: son declaracions dels bisbes que no tenen imparcialitat, no són emeses per una autoritat amb competència legal reconeguda, i manquen de verificació independent. Per tant, jurídicament, es tracta de declaracions unilaterals de part, que no poden tenir valor probatori ple ni generar efectes per si mateixes en l’àmbit registral.
Aquesta situació posa en evidència una fallida greu en el sistema d’immatriculacions que va habilitar indegudament a l’Església promoure el registre de milers de béns sense aportar títols de propietat vàlids. Això obliga els registradors de la propietat privada a revisar i qüestionar aquests assentaments, ja que acceptar documents que no compleixen amb els requisits legals vulnera la seguretat jurídica, facilita apropiacions indegudes de béns, alguns dels quals podrien tenir naturalesa pública o comunal, i determina el incompliment fragant dels seus deures respecte al control de legalitat inherent a les seves funcions. Davant d’això, els registradors han d’adoptar una actitud activa en la depuració d’aquests assentaments i de les seves responsabilitats, revocant aquells que s’hagin basat exclusivament en aquestes declaracions unilaterals.
D’altra banda, els poders públics tenen la responsabilitat de garantir la legalitat i protegir el patrimoni públic. Això implica no només actuar activament en la defensa dels béns comunals i públics que han estat registrats d’aquesta irregular manera, sinó també revisar la validesa de totes les immatriculacions fetes sota aquest sistema.
Es clar que les administracions competents han d’iniciar procediments de revisió i reclamació d’aquests béns, promovent accions legals i impulsant modificacions normatives que permetin la restitució d’aquells immobles registrats de forma indeguda. Però sobre tot, a d’incoar la nul·litat inesmenable i de ple dret de les denominades “certificacions eclesiàstiques” com a documents vàlids per promoure assentaments registrals, així com la cancel·lació de tots els actes administratius registrals derivats de l’ús d’aquestes declaracions unilaterals dels bisbes.
Altrament, la passivitat de l’Administració i els seus funcionaris responsables en aquest tema comportarà, indefugiblement, llurs responsabilitats per l’incompliment dels seus deures de protecció del patrimoni públic i d’actuació en defensa de la legalitat.