L’any 2015, coincidint amb la reforma de la Llei Hipotecària que va posar fi a les inmatriculacions de béns immobles mitjançant l’anomenada certificació eclesiàstica, l’Estat espanyol va emetre la Resolució de 3 de desembre de la Direcció General de Cooperació Jurídica Internacional i Relacions amb les Confessions (BOE núm. 306, de dimecres 23 de desembre de 2015, Sec. III, pàg. 121567). Aquesta resolució, en aplicació del Reial decret 594/2015, va crear una via legal ràpida perquè les entitats eclesiàstiques territorialment definides (diòcesis, parròquies i altres circumscripcions) fossin reconegudes com a persones jurídiques civils sense haver de complir amb els requisits generals d’inscripció al Registre d’Entitats Religioses.
Aquesta maniobra té conseqüències profundes, ja que implica que moltes parròquies i entitats territorials de l’Església (només catòliques), que no compleixen amb els requisits canònics d’existència (com tenir un rector titular, activitat litúrgica i un temple actiu), han estat “regularitzades” sense haver de demostrar la seva existència o viabilitat real. És a dir, n’hi ha hagut prou amb una simple notificació eclesiàstica al Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia per conferir-los personalitat jurídica civil, permetent que continuïn figurant com a titulars d’immobles sense justificació efectiva de la seva existència material.
La funció de la Resolució de 2015: un blanqueig administratiu de titularitats irregulars
Segons l’article 1 d’aquesta resolució, les circumscripcions territorials de l’Església no estan subjectes al tràmit d’inscripció al Registre d’Entitats Religioses. Només s’exigeix que tinguin personalitat jurídica canònica i que aquesta sigui notificada al Registre. En el cas d’entitats anteriors a 1979, ni tan sols es requereix acreditar la seva constitució segons el dret canònic; n’hi ha prou que el bisbe corresponent faci una simple declaració notificant-ne l’existència.
Cal aclarir que el Registre d’Entitats Religioses es troba dins la Subsecretaria del Ministeri de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica, i en aquest s’inscriuen les entitats religioses que volen obtenir personalitat jurídica civil. La seva gestió correspon a la Subdirecció General de Llibertat Religiosa i es regeix pel que disposa el Reial decret 594/2015, de 3 de juliol. Aquesta norma estableix que les entitats inscrites han d’indicar el seu nom oficial, data i número d’inscripció, domicili social, descripció de les finalitats, règim de funcionament i òrgans representatius, noms dels representants legals i llocs de culte (esglésies, temples, mesquites, sinagogues, oratoris, etc.), així com l’adhesió a les federacions registrades. A més, la normativa nova estableix l’obligatorietat de registrar els representants legals, a diferència de la normativa anterior, en què això era potestatiu.
De l’obligació d’informar i acreditar tot això cada dos anys, l’Església Catòlica ha estat exempta, pel que fa a totes les persones jurídiques territorials (diòcesis i parròquies) que els bisbes respectius “notifiquen” a la Subdirecció General de Llibertat Religiosa. En conseqüència, per la sola voluntat notificadora del bisbe, moltes parròquies i entitats que han deixat d’operar, que es troben en estat ruïnós o que manquen d’activitat religiosa o de culte, han pogut ser –i ho han estat– convertides en titulars legals de milers d’immobles. D’aquesta manera, s’ha consolidat un procés d’”amnistia de facto”, que ha permès la continuïtat de titularitats eclesiàstiques sobre béns que haurien d’haver revertit al domini públic o ser transferits als veritables i reals propietaris.
Les entitats fantasma: ficcions jurídiques per al control del patrimoni
La situació descrita posa en evidència la creació de veritables ficcions jurídiques. Mitjançant el mecanisme de les anomenades “certificacions eclesiàstiques” de l’article 206 de la Llei Hipotecària, els bisbes feien declaracions unilaterals sobre la possessió de béns, o es basaven en suposades “possessions des de temps immemorials”, que van utilitzar durant gairebé 70 anys –fins al 2015– per inmatricular béns immobles de tot tipus. I just després, es verifica un nou mecanisme, gairebé desapercebut, mitjançant el qual es generen com a titulars d’aquests béns immobles “persones jurídiques” sense activitat, sense personal assignat i, en molts casos, sense ni tan sols un edifici en funcionament. Aquestes entitats fictícies, però, continuen sent gestionades per les diòcesis, que administren els seus béns a través de vicaris i arxiprestos designats pels mateixos bisbes, que per simples declaracions unilaterals han decidit dues coses: quins béns són propietat de l’Església i quina entitat n’és la titular, sense provar –i sovint inventant-se– la propietat i l’existència de la persona jurídica.
En definitiva, aquest mecanisme ha permès que milers d’immobles romanguin en mans de l’Església sense complir els requisits establerts per la mateixa normativa canònica. L’excusa establerta a l’apartat 5 de l’article 1 de la Resolució, per la qual la Conferència Episcopal Espanyola ha de comunicar mitjançant un fitxer electrònic totes les territorialitats de cada persona jurídica per a “contrast/comprovació” de les circumscripcions eclesiàstiques, ha servit per legitimar una operació que, en la pràctica, ha garantit la conservació de propietats adquirides sota el sistema antic d’inmatriculació per declaració del bisbe, sense necessitat d’acreditar ni l’existència real ni el compliment dels requisits canònics.
Accions per la transparència i revisió de la titularitat dels béns
Atès que la Conferència Episcopal s’ha vist obligada a remetre al Ministeri de Justícia aquest fitxer electrònic amb totes les circumscripcions eclesiàstiques existents, s’obre una oportunitat de transparència i publicitat de la informació pública.
Com a ciutadans, hem sol·licitat aquesta informació sobre una parròquia concreta, al·legant no només un interès legítim sinó també un dret subjectiu per poder interposar possibles accions judicials. Tanmateix, el Cap de Servei d’Entitats Religioses, Leopoldo Moreno Nazábal, ha respost que: “…Segons l’apartat 1 del número Primer de la Resolució de 3 de desembre de 2015 (BOE 23 de desembre), les circumscripcions territorials de l’Església Catòlica no estan subjectes al tràmit d’inscripció al Registre d’Entitats Religioses regulat pel Reial decret 594/2015, de 3 de juliol. Per tant, en no estar inscrites en aquest registre les parròquies (només notificades), desconeixem el nom del representant legal i les altres dades que sol·licita… i li suggerim, per tant, que es posi en contacte, si escau, amb la parròquia esmentada o amb el Bisbat…” (Núm. Expedient: 00932-02500512; CSV: GEN-f246-e381-f3dd-e3a5-30f9-b8b6-e611-a669, 25/04/2025).
El cap de servei sembla confondre l’excepció al tràmit d’inscripció prevista per a la resta d’entitats religioses amb una exclusió total del registre d’aquestes entitats territorials. Justament, segons el mateix número Primer de la Resolució de 3 de desembre de 2015 (no pas l’apartat 1, sinó el 2 i el 5), la necessitat que la Conferència Episcopal Espanyola emeti una comunicació fefaent notificant l’existència d’una persona jurídica segons el dret canònic al Registre d’Entitats Religioses és la condició imposada perquè aquestes puguin operar –és a dir, ser titulars de drets i obligacions, incloent-hi béns immobles– com a persones jurídiques civils a l’Estat espanyol. I, per descomptat, aquesta notificació implica la seva inclusió al Registre d’Entitats Religioses, encara que el tràmit sigui de comunicació i no pas la inscripció autoritzada requerida per a la resta d’entitats. Per això, el registre no pot al·legar ignorància sobre les dades notificades. És gairebé sarcàstic que l’Estat espanyol, després de reconèixer que una parròquia gaudeix de personalitat jurídica civil, afirmi que en desconeix el representant legal i les altres dades, i remeti el ciutadà a la pròpia parròquia o al bisbat (que ni tan sols corresponia a la diòcesi respectiva).
En qualsevol cas, les representacions polítiques i els funcionaris públics competents poden i han d’exigir aquesta informació per analitzar quines d’aquestes entitats tenen béns immobles registrats al seu nom i avaluar si compleixen els requisits mínims d’existència.
És fonamental exigir transparència en aquest procés, així com revisar aquelles titularitats que s’han consolidat sota ficcions jurídiques. La creació d’entitats sense existència real perquè els titulars de les diòcesis administrin béns patrimonials en el seu nom constitueix un frau de llei que ha de ser corregit per garantir que el patrimoni cultural i immobiliari s’administri conforme a dret i no sota l’opacitat dels privilegis històrics.
La qüestió de fons no és només una discussió jurídica sobre la personalitat civil d’entitats eclesiàstiques, sinó un problema de justícia social i d’administració del patrimoni públic i privat d’Espanya. La revisió d’aquest procés és necessària per evitar que milers de propietats continuïn sota una titularitat que, en molts casos, respon més a un artifici legal de l’Església en connivència amb administradors públics que no pas a una realitat tangible.