Vés al contingut
Inici » Notícies » Immatriculacions de bens immobles de l’Església Catòlica per certificació eclesiàstica: Frau de llei

Immatriculacions de bens immobles de l’Església Catòlica per certificació eclesiàstica: Frau de llei

El mot frau prové del llatí fraus, fraudis, que significa engany, trampa, perjudici o actuació il·lícita. En el seu sentit original, fraus es referia a qualsevol acció destinada a induir a error algú per obtenir un benefici injust o causar un dany.

Amb el temps, la paraula ha conservat aquest sentit d’acte enganyós i deslleial, aplicant-se a diferents àmbits com el dret, l’economia i la moral. La idea central del concepte és sempre la mateixa: l’ús de la falsedat, la manipulació o l’abús de confiança per obtenir un avantatge il·legítim o perjudicar un tercer.

El frau és qualsevol acció o omissió enganyosa realitzada amb la intenció de perjudicar o obtenir un benefici indegut, infringint normes legals, contractuals o ètiques. En termes generals, el frau implica un acte de dissim ulació, falsedat o abús de confiança, mitjançant el qual una persona o entitat busca apropiar-se d’un dret, d’un bé o d’un avantatge econòmic de manera il·lícita.

El frau pot manifestar-se en diversos àmbits, com ara:\n\n- Fraus fiscals: evasió d’impostos o enganys a Hisenda.\n- Fraus contractuals: incompliment deliberat de contractes amb intenció enganyosa.\n- Fraus registrals: manipulació de registres públics per obtenir drets indeguts sobre propietats.\n- Fraus bancaris: ús fraudulent de sistemes financers per obtenir diners o crèdit de manera il·lícita.\n- Fraus en l’administració pública: ús indegut de recursos públics o enganys a institucions públiques.\n\nEn el context de les inmatriculacions de l’Església Catòlica, el frau es produeix quan s’utilitza un mecanisme registral de manera abusiva per inscriure com a propietat privada uns béns que, en realitat, pertanyen al patrimoni públic o comunal.

El frau registral és una acció il·lícita que implica la manipulació o ús indegut dels mecanismes del Registre de la Propietat per aconseguir la inscripció de béns de manera irregular, alterant o falsejant la realitat jurídica. Aquest frau pot consistir en la inscripció de propietats per part de persones o entitats que no en són els legítims propietaris, aprofitant buits legals, errors administratius o declaracions unilaterals que no es corresponen amb la titularitat real del bé.

En el cas de les inmatriculacions de l’Església Catòlica, es parla de frau registral quan els bisbes, mitjançant una simple declaració sense aportar títols de propietat, han inscrit al seu nom béns que històricament eren de domini públic o comunal, aprofitant una legislació favorable que els permetia aquest procediment sense necessitat d’aportar proves suficients de la seva propietat legítima. Aquesta pràctica ha generat un greu conflicte en la defensa del patrimoni públic, ja que ha permès la privatització d’immobles d’alt valor històric i cultural.

El frau registral com a tal no està definit expressament amb aquest nom en el dret espanyol, però es pot enquadrar dins de diverses figures jurídiques regulades en diferents normes, especialment en el Codi Penal, la Llei Hipotecària i el Codi Civil. Aquestes són algunes de les normes que poden ser aplicables:

1. Codi Penal

Diversos articles poden castigar conductes fraudulentes relacionades amb el Registre de la Propietat, entre elles:

  • Article 250 del Codi Penal: regula l’estafa agreujada, que inclou l’ús de mecanismes fraudulents per obtenir un benefici econòmic indegut, especialment si es fa servir documentació falsa o mitjans registrals per apropiar-se de béns d’altres.
  • Article 390: castiga la falsedat documental, incloent la manipulació de documents públics, mercantils o oficials per enganyar l’Administració o particulars.
  • Article 392: estableix la responsabilitat de qui faci ús d’un document fals per a benefici propi o d’un tercer.
  • Article 404: fa referència a la prevaricació administrativa, que podria ser aplicable si funcionaris públics permeten inscripcions fraudulentes amb coneixement d’irregularitats.

2. Llei Hipotecària (Decret de 8 de febrer de 1946)

  • Article 1: estableix el principi de publicitat registral, que ha de garantir la seguretat jurídica de les inscripcions.
  • Article 38: regula la presumpció de veracitat del Registre de la Propietat, però aquesta es pot impugnar si es demostra frau o il·licitud en la inscripció.
  • Article 79 i següents: contemplen la nul·litat d’inscripcions registrals obtingudes fraudulentament o per mitjà d’actes contraris a dret.

3. Codi Civil

  • Article 6.4: estableix que els actes realitzats al marge de la llei o amb abús de dret no poden tenir efectes legals.
  • Article 1261 i següents: regulen la nul·litat dels contractes quan hi ha dolo, engany o frau en la seva formació.
  • Article 1291 i següents: permeten l’anul·lació d’actes jurídics quan es detecta engany o frau en la seva execució.

4. Jurisprudència i Acció de Reivindicació

Diverses sentències del Tribunal Suprem han reconegut la possibilitat d’anul·lar inscripcions immobiliàries si es prova que s’han realitzat mitjançant frau, especialment quan afecten béns de domini públic o comunal.

En el cas de les immatriculacions de l’Església Catòlica, el debat jurídic es centra en si la utilització de l’article 206 de la Llei Hipotecària (que va permetre als bisbes actuar com a fedataris públics fins al 2015) constitueix un frau de llei per apropiar-se de béns que històricament no han estat de la seva propietat.

En conclusió, tot i que no hi ha una figura concreta anomenada “frau registral” en el dret positiu espanyol, aquest tipus de pràctiques poden ser perseguides i impugnades sota diverses normes i principis generals del dret.

El debat jurídic entorn de l’ús de l’article 206 de la Llei Hipotecària per part de l’Església Catòlica es basa en la qüestió de si aquesta norma es va utilitzar de manera fraudulenta per apropiar-se de béns de titularitat pública o comunal. Això es relaciona amb el concepte de frau de llei, que es produeix quan es fa ús d’una norma legal amb una finalitat diferent de la que tenia prevista el legislador, eludint principis jurídics fonamentals o drets de tercers.

1. L’article 206 de la Llei Hipotecària i el seu ús per l’Església

L’article 206 de la Llei Hipotecària (LH), abans de la seva modificació el 2015, establia que l’Administració pública podia inscriure béns al seu nom en el Registre de la Propietat sense haver d’aportar un títol de propietat formal, sinó simplement mitjançant un certificat del funcionari corresponent. Aquesta norma es basava en la presumpció que l’Estat i altres administracions gestionen béns públics de manera legítima.

El problema és que, des del franquisme fins al 2015, es va assimilar l’Església Catòlica a l’Administració pública a l’efecte d’aquest article, permetent que els bisbes certificassin com a pròpia la propietat de béns immobles sense necessitat d’aportar cap altra prova de titularitat. Això va permetre la inscripció massiva de béns, incloent esglésies, ermites, cementiris, cases rectorals i fins i tot places, fonts, camins i terrenys comunals.

2. El problema jurídic: es tracta d’un frau de llei?

El debat es centra en si l’Església va utilitzar aquest mecanisme per obtenir un benefici injust i contrari a dret, apropiant-se de béns que, en molts casos, havien estat construïts amb diners públics, eren d’ús comunal o mai havien format part del patrimoni eclesiàstic.

L’abús de dret i el frau de llei es fonamenten en els articles 6.4 i 7 del Codi Civil, que estableixen que no es poden utilitzar normes legals amb finalitats contràries al seu esperit o per eludir altres normes imperatives. Així, la utilització de l’article 206 LH per inmatricular béns que històricament no eren de l’Església podria considerar-se un frau de llei, ja que es va aprofitar una norma pensada per a l’Administració pública per a un objectiu privat i patrimonialista.

Els arguments a favor del frau de llei són:

  • L’Església no és una administració pública i, per tant, no hauria d’haver pogut usar aquest mecanisme registral.
  • Els bisbes no són fedataris públics en matèria de propietat immobiliària, i el seu testimoni no hauria de tenir valor registral sense més proves.
  • La inscripció s’ha fet sense oposició possible de tercers ni cap procés contradictori.
  • S’han inscrit béns que històricament eren comunals o havien estat finançats per l’Estat o els veïns.

3. La reforma de 2015 i la revisió posterior

L’any 2015, el Govern espanyol va modificar la Llei Hipotecària eliminant la capacitat de l’Església per inmatricular béns mitjançant aquest mecanisme, però no va establir mecanismes retroactius per revisar les inscripcions ja realitzades.

Posteriorment, l’any 2021, el Govern va publicar un informe sobre 35.000 béns inmatriculats per l’Església entre 1998 i 2015, posant en evidència la magnitud del fenomen. No obstant això, el mateix informe no va abordar una reversió directa d’aquestes inscripcions, deixant la qüestió en mans dels ajuntaments i particulars afectats, que han de litigar cas per cas.

4. Conseqüències i perspectives

Actualment, la reclamació dels béns immatriculats ha d’abordar-se principalment per dues vies:

  • Accions judicials de nul·litat per frau de llei o manca de títol legítim de propietat.
  • Reivindicació política i legislativa per establir un mecanisme de revisió i reversió de les immatriculacions il·legítimes.

En definitiva, el debat jurídic gira entorn de si l’Església va fer un ús fraudulent de l’article 206 LH per apropiar-se de béns immobles que no li corresponien, aprofitant un privilegi jurídic sense cap tipus de control ni oposició efectiva. La discussió continua oberta, i encara que la pràctica es va eliminar el 2015, les seves conseqüències patrimonials i socials segueixen vigents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *