La crisi catòlica francesa combina pèrdua de fidels, reducció del clergat, descrèdit pels abusos i una xarxa d’edificis que ja no respon a l’activitat litúrgica. El cas francès afegeix un element decisiu: unes 40.000 esglésies i capelles són de propietat municipal i 87 catedrals pertanyen a l’Estat, però la seva afectació gratuïta, exclusiva i perpètua al culte dona a la jerarquia catòlica una capacitat efectiva de control. El patrimoni és públic; una part important de les decisions d’ús continua sotmesa a una estructura eclesiàstica dirigida des de Roma.

La secularització francesa ja es pot mesurar amb dades públiques. L’enquesta Trajectòries i Orígens de l’INSEE i l’INED, feta el 2019 i el 2020 entre persones de 18 a 59 anys residents a la França metropolitana, indica que el 51% no declara cap religió i el 29% es declara catòlic. Entre aquests catòlics, només el 8% freqüenta regularment un lloc de culte. La dada no cobreix tota la població francesa, però descriu una base social molt més petita que la que va justificar la xarxa parroquial existent.

La reducció del personal segueix la mateixa direcció. La Conferència Episcopal Francesa comptabilitzava 25.353 sacerdots presents a França l’any 2000 i 11.644 el 2022. En vint-i-dos anys, la xifra es va reduir més de la meitat. Un mateix sacerdot atén diverses parròquies, les celebracions es concentren i molts edificis queden oberts només de manera ocasional.

Els abusos i la fallida de credibilitat

La crisi també és moral i institucional. La Comissió Independent sobre els Abusos Sexuals a l’Església, la CIASE, va estimar el 2021 que 216.000 persones havien patit violència sexual quan eren menors per part de sacerdots, diaques, religiosos o religioses entre 1950 i 2020. Si s’hi afegeixen laics vinculats a institucions catòliques, l’estimació puja a 330.000 víctimes.

Són estimacions estadístiques obtingudes a partir d’una enquesta de població; no són 216.000 expedients individuals acreditats. La mateixa comissió va qualificar el fenomen de sistèmic i va considerar tardanes o insuficients les respostes institucionals. Aquesta precisió metodològica no redueix la gravetat del resultat. Evita presentar una estimació com si fos un registre judicial tancat.

Les peticions d’apostasia han aparegut als mitjans com un signe del distanciament social. La Conferència Episcopal va reconèixer que havien augmentat, però França no disposa d’una sèrie nacional pública que permeti quantificar el fenomen o atribuir-lo a una única causa. La pèrdua de confiança es veu millor en les dades de desafecció religiosa, pràctica i donants.

La xifra clau: unes 40.000 esglésies són públiques

Sovint es repeteix que l’Església francesa posseeix més de 45.000 temples. La formulació és incorrecta. La Conferència Episcopal calcula que els municipis són propietaris d’unes 40.000 esglésies i capelles afectades legalment al culte. L’Estat és propietari de 87 catedrals. Les esglésies diocesanes posseeixen aproximadament 2.000 temples. La xifra de gairebé 60.000 edificis religiosos de propietat privada inclou congregacions, centres escolars i sanitaris, particulars i diversos cultes; no es pot atribuir sencera a les diòcesis catòliques.

Aquest repartiment prové de la Revolució, del règim concordatari i de les lleis de 1905, 1907 i 1908. L’Església catòlica va rebutjar les associacions cultuals previstes per la llei de separació. Els edificis catòlics anteriors a 1905 van quedar, en general, en mans de l’Estat o dels municipis i a disposició dels fidels i dels ministres del culte.

La propietat pública comporta despesa pública. El Ministeri de Cultura finança el manteniment, la reparació i la restauració de les 87 catedrals estatals. El pressupost ordinari se situa al voltant de 40 milions d’euros anuals i els crèdits compromesos el 2023 van arribar a 46,7 milions, sense confondre aquesta partida amb altres plans de seguretat o amb les aportacions municipals a les esglésies locals.

Propietat pública, control eclesiàstic

El règim francès separa la propietat de l’ús. L’afectació al culte dels edificis anteriors a 1905 és gratuïta, exclusiva i perpètua. El rector té autoritat dins del temple. Una exposició, un concert, una visita o una altra activitat compatible necessita el seu acord previ. En una catedral estatal, el Ministeri de Cultura també exigeix l’acord exprés del rector per a qualsevol manifestació cultural.

El municipi paga obres i conserva el títol, però no disposa lliurement de l’edifici. Tampoc pot posar fi a l’afectació per una simple decisió política o perquè el culte sigui escàs. La desafectació exigeix un procediment administratiu. En els casos ordinaris cal la petició municipal i el consentiment escrit del representant del culte, és a dir, del bisbe.

Aquesta arquitectura jurídica és central per analitzar el poder patrimonial. La titularitat pública no impedeix que el control funcional continuï en mans eclesiàstiques. El propietari assumeix una part essencial de la conservació; l’afectatari catòlic condiciona els usos compatibles i participa de manera determinant en la fi de l’afectació.

La tríada eclesiàstica en el sistema francès

El dret diferencia l’Església universal, la Santa Seu, l’Estat de la Ciutat del Vaticà, les diòcesis, les associacions diocesanes i les parròquies. Aquesta separació orgànica és real. La tesi que sostenim examina el funcionament material del conjunt: qui nomena els bisbes, fixa l’ordenament canònic, determina l’autoritat sobre el culte i representa internacionalment l’estructura.

A França, les associacions diocesanes fan visible aquesta connexió. Són persones jurídiques franceses, presidides per bisbes nomenats pel Papa. La seva finalitat legal és sostenir el culte catòlic sota l’autoritat del bisbe, en comunió amb la Santa Seu i d’acord amb la constitució de l’Església catòlica. Els seus estatuts tipus provenen de l’intercanvi de cartes de 1923 i 1924 entre el Govern francès i la Santa Seu, que el Consell d’Estat ha qualificat d’acord internacional.

Per tant, la dimensió internacional no és una deducció retòrica afegida des de fora. Forma part de la solució jurídica adoptada per integrar l’organització catòlica en la República francesa. Les entitats locals tenen personalitat pròpia, però actuen dins d’una cadena jeràrquica que culmina en el Papa, cap de l’Església universal, de la Santa Seu i sobirà de l’Estat vaticà.

Des d’aquesta perspectiva, dir que un bé és «de l’Església» descriu una relació de poder més àmplia que la inscripció registral. A França, molts béns ni tan sols són eclesiàstics en sentit civil. Són públics, però el seu ús principal i una part de les decisions sobre el seu futur queden subjectes a una jerarquia integrada funcionalment en la tríada Església universal–Santa Seu–Estat vaticà.

1.679 edificis tancats tot l’any

L’enquesta dels Estats Generals del Patrimoni Religiós de 2023 i 2024 permet concretar el problema. Les respostes de 69 diòcesis van identificar 1.679 edificis tancats durant tot l’any. La dada no significa que 1.679 esglésies hagin estat desafectades o venudes. Indica manca d’ús ordinari, i confirma la distància entre l’extensió del patrimoni i la capacitat litúrgica real.

La mateixa investigació va comptar 326 edificis municipals desafectats entre 1905 i 2023, 411 edificis diocesans dessacralitzats i 72 demolicions des de l’any 2000, segons el nombre de diòcesis que va respondre cada pregunta. Són categories jurídiques diferents. Un temple tancat pot continuar afectat al culte; un edifici municipal desafectat deixa d’estar sotmès a l’ús cultual; un edifici diocesà dessacralitzat perd el caràcter sagrat segons el dret canònic.

La jerarquia presenta el turisme, els usos culturals compatibles, el mecenatge i les activitats econòmiques vinculades al patrimoni com a vies de conservació. Aquestes opcions poden aportar recursos, però també canvien la funció del bé. Quan la litúrgia deixa de ser l’activitat principal, la legitimitat de la decisió no pot continuar descansant només en l’afectatari o en la persona jurídica eclesiàstica.

En aquest context, el debat sobre Notre-Dame de París mostra la tensió. El 2024, la ministra de Cultura va proposar cobrar cinc euros als turistes i va estimar una recaptació anual de 75 milions per al patrimoni religiós. El bisbat va defensar la gratuïtat d’entrada. Finalment la catedral va reobrir amb accés lliure i gratuït. L’Estat és el propietari, finança les obres que li corresponen i, alhora, necessita l’acord de l’afectatari per als usos culturals dins de l’edifici. El bisbat va defensar aquest gratuïtat d’entrada, doncs, a un context i postura diametralment diferent a quant l’església es considera la propietària privada d’un be emblemàtic

Menys donants i 824 milions en sis recursos

Els comptes publicats per la Conferència Episcopal també exigeixen precisió. El 2024, les quatre fonts ordinàries de diòcesis i parròquies —Denier, col·lectes, ofrenes de missa i drets associats a baptismes, matrimonis i funerals— van sumar 622 milions d’euros. Els llegats i les cessions d’actius immobiliaris hi van afegir 202 milions. El total de les sis fonts va ser de 824 milions.

El Denier va aportar 212 milions. El nombre de donants va baixar un 2% el 2024, després de caure un 3,5% el 2023 i un 6,2% el 2022. La base es redueix, però la recaptació pot créixer perquè augmenta la donació mitjana, entren llegats i es venen actius. Aquestes dades no són un inventari complet de riquesa ni un balanç consolidat de tota l’Església francesa. Tampoc inclouen com a ingrés eclesiàstic -tot i que es beneficia clarament- la despesa que l’Estat i els municipis fan en edificis públics afectats al culte.

Administrar en nom del poble

A França, la idea d’administració en nom del poble té una base especialment clara. La major part dels temples històrics són públics. Les comunitats locals i l’Estat en suporten la propietat, la memòria i bona part del cost. L’afectatari eclesiàstic els administra per al culte i rep una protecció jurídica molt intensa perquè pugui complir aquesta funció.

Quan el culte és esporàdic o desapareix, la justificació funcional d’aquest poder exclusiu es debilita. La continuïtat automàtica de l’afectació pot impedir que el propietari públic adapti l’edifici a necessitats socials o culturals. I una futura explotació turística o comercial tampoc pot decidir-se com si la jerarquia fos propietària d’un bé propi.

La sortida exigeix participació vinculant del municipi i de la població, informació sobre costos i ingressos, inventari dels béns mobles, separació comptable dels usos i preferència per mantenir l’edifici dins del patrimoni públic si acaba el culte. El bisbe o el rector han d’intervenir com a responsables de l’ús religiós. No han de substituir la decisió col·lectiva sobre un bé pagat, conservat i assumit jurídicament pel poble.

Abans de canviar l’ús d’un temple

Cada expedient hauria de fer públiques aquestes dades:

• Qui és el propietari civil i quina norma o títol fonamenta l’afectació al culte.
• Quina persona o entitat exerceix d’afectatària, sota quina autoritat canònica i amb quin marge de decisió.
• Quina activitat litúrgica real ha tingut l’edifici durant els darrers anys.
• Quants diners públics, donacions i aportacions locals s’han destinat a construir-lo, conservar-lo i restaurar-lo.
• Quins usos turístics, culturals, socials o comercials es projecten, qui en rebrà els ingressos i qui assumirà les despeses.
• Quin procediment civil de desafectació i quin acte canònic de dessacralització serien necessaris.
• Quina capacitat efectiva tindran el municipi i la comunitat local per decidir i impedir una venda o un ús incompatible amb la història del bé.

El cas francès mostra que la qüestió patrimonial no es resol mirant només el registre de la propietat. Cal seguir l’afectació legal, l’autoritat canònica, els acords entre França i la Santa Seu, el finançament públic i la capacitat real de decidir. La separació orgànica de les persones jurídiques conviu amb una direcció funcional unitària.

La crisi de fidels i de personal deixa més edificis sense activitat religiosa suficient. Si aquests edificis es reorienten cap al turisme, la cultura o el mercat, la comunitat que n’és propietària o que els ha sostingut ha de recuperar el centre de la decisió.

Fonts consultades

1  INSEE i INED. Diversitat religiosa, afiliació i pràctica. Enquesta 2019-2020; població de 18 a 59 anys de França metropolitana

2  Conferència Episcopal Francesa. Ministres ordenats i religiosos. Sèries de sacerdots i seminaristes

3  CIASE. Informe final sobre abusos sexuals a l’Església. Publicat el 5 d’octubre de 2021

4  Conferència Episcopal Francesa. Resultats dels Estats Generals del Patrimoni Religiós. Propietat, afectació i enquesta 2023-2024

5  Senat francès. Autoritat del clergat en una església pública. Resposta del Ministeri de l’Interior, 5 de juny de 2025

6  Ministeri de Cultura. Les catedrals. Propietat estatal, finançament i acord previ de l’afectatari

7  Ministeri de Cultura. Crèdits per als monuments històrics el 2023. 46,7 milions compromesos en les 87 catedrals estatals

8  Vie publique. Règim de separació entre l’Estat i els cultes. Associacions diocesanes, bisbes i comunió amb la Santa Seu

9  Consell d’Estat. Informe públic de 2013. L’intercanvi de cartes de 1923-1924 com a acord internacional

10  Conferència Episcopal Francesa. Recursos econòmics de 2024. 824 milions en sis recursos; evolució dels donants

11  Franceinfo. Proposta d’entrada de cinc euros a Notre-Dame. Debat d’octubre de 2024

12  Notre-Dame de París. Informació pràctica. Accés actual lliure i gratuït

13  INSEE. Ocupació turística a Lourdes el 2019. 1.939 llocs de treball turístics de mitjana

14  Senat francès. Finançament i futur dels llocs de culte. Propietat, afectació, desafectació i acords amb la Santa Seu