Les desamortitzacions del segle XIX no van consistir sempre en una confiscació sense contraprestació. El Concordat de 1851, la Llei Madoz de 1855 i el conveni entre Espanya i la Santa Seu publicat com a llei el 4 d’abril de 1860 van articular vendes, excepcions i compensacions mitjançant deute públic. El problema actual apareix quan una denominada certificació eclesiàstica va permetre inscriure com a domini privat béns dels quals no s’havia reconstruït la trajectòria desamortitzadora. La possible compensació anterior s’ha d’acreditar immoble per immoble; la inscripció registral no resol tota sola aquesta història.

Desamortització, compensació i immatriculacions eclesiàstiques

Des del segle XVIII, una part de les reformes il·lustrades van qüestionar l’acumulació de terres i edificis en mans mortes. Eren béns vinculats de manera permanent a corporacions eclesiàstiques, municipis, comunals, confraries o fundacions. La seva circulació estava restringida i una part quedava fora del mercat i de la tributació ordinària. La desamortització va convertir aquests béns en alienables i va permetre que l’Estat els vengués.

El procés va tenir fases diferents. Les mesures liberals de 1820 i les de Mendizábal de 1836 i 1837 van afectar sobretot convents i clergat regular. La Llei d’1 de maig de 1855, promoguda per Pascual Madoz, va ampliar la venda als béns de l’Estat, del clergat, dels ordes militars, les confraries, les obres pies, els santuaris, la beneficència, la instrucció pública i els béns comunals i dels municipis. Part dels ingressos es va destinar al dèficit, a amortitzar deute i a obres públiques.

La transferència tampoc va repartir necessàriament la terra entre la població pagesa. Moltes subhastes van afavorir compradors amb capital i creditors de l’Estat. Aquesta conseqüència social forma part del balanç històric, però és diferent del problema jurídic actual: determinar si un bé concret continuava sotmès a venda o permuta, estava exceptuat o havia estat adquirit posteriorment per una entitat eclesiàstica.

La compensació mitjançant deute públic

El Concordat de 1851 va estabilitzar les relacions entre la monarquia i la Santa Seu després de les vendes anteriors. La Santa Seu va donar validesa a determinades alienacions ja consumades. Per als béns restituïts o encara no venuts, els articles 35 i 38 van preveure la conversió del capital en inscripcions intransferibles del deute de l’Estat al 3%. El mateix acord va reconèixer la capacitat de l’Església per adquirir i posseir béns en el futur.

La Llei Madoz va concretar aquest mecanisme. L’article 22 disposava que, a mesura que es venguessin béns del clergat, s’emetrien a favor seu inscripcions intransferibles del deute consolidat al 3% per un capital equivalent al producte de les vendes. L’article 23 destinava la renda d’aquests títols a cobrir el pressupost de culte i clergat. Hi havia, per tant, una contraprestació financera vinculada a les alienacions.

La paraula indemnització pot induir a error si s’utilitza de manera uniforme. En uns casos hi va haver reconeixement i sanejament de vendes anteriors; en altres, permuta obligatòria per títols; i en altres, excepció de la venda. Cal identificar el règim aplicable a cada bé i comprovar si la làmina de deute va ser efectivament emesa.

La frontera jurídica del 4 d’abril de 1860

El conveni addicional celebrat amb la Santa Seu el 25 d’agost de 1859 i publicat com a llei del Regne el 4 d’abril de 1860 va ordenar el sistema. L’Església podia adquirir, retenir i disposar lliurement dels béns obtinguts després d’aquella data. Els béns adquirits anteriorment i encara sotmesos a desamortització havien de ser permutats per deute públic i només l’Estat podia alienar-los.

La regla tenia excepcions importants. L’article 6 preservava els edificis destinats al culte, les residències del clergat i dels religiosos, els palaus episcopals, els seminaris i altres immobles necessaris per al ministeri, que estarien taxativament inventariats. Aquests béns no entraven en la permuta. Els béns antics quedaven sotmesos a una presumpció pràctica de desamortització llevat que constessin en els inventaris de béns exceptuats. La Reial ordre de 21 d’agost de 1860 va impulsar relacions per triplicat entre administracions i diòcesis. Aquesta documentació, conservada parcialment en arxius públics i diocesans, és essencial per reconstruir avui la situació de cada finca.

Per això és incorrecte afirmar que tot bé anterior a 1860 havia estat desamortitzat o compensat, com també que qualsevol dels bens fora dels expressament inventariats, pugues estat exceptuat de desamortització o compensació

Una compensació encara reconeguda el 1959

Les permutes no es van liquidar de manera immediata. Algunes làmines es van perdre i es van acumular interessos impagats. La investigació historicojurídica citada per Rodríguez Ramos situa el valor reconstruït en 1.200 milions de rals de billó. L’article 16 de la Llei de pressupostos per al bienni 1960 i 1961 va transformar els títols antics en deute interior al 4%, amb un valor nominal aproximat de 300 milions de pessetes i interessos des de l’1 de gener de 1959.

Aquesta dada confirma que el sistema de compensació va tenir efectes molt posteriors al segle XIX. No identifica, però, quines finques actuals corresponien a cada títol. Per relacionar una immatriculació concreta amb una compensació cal trobar la finca en els inventaris, les operacions de permuta, les làmines de deute o els expedients administratius corresponents.

De la possessió registral a la certificació de domini

La primera legislació hipotecària no va resoldre automàticament la propietat. La Llei hipotecària de 1861 i les normes de 1863 i 1864 van permetre registrar situacions possessòries quan mancava un títol. En el cas dels béns eclesiàstics sotmesos a desamortització, la inscripció del domini quedava ajornada fins a la venda estatal i la permuta. Els temples destinats al culte quedaven fora de la inscripció mentre conservessin aquest ús.

Rodríguez Ramos situa un canvi rellevant en dues resolucions registrals de 1928. Segons la seva reconstrucció, van permetre certificacions possessòries diocesanes sense exigir l’ordre ministerial que provava l’exempció de la desamortització. La reforma hipotecària de 1944 va eliminar la inscripció de la mera possessió. El mecanisme va reaparèixer com una certificació de domini.

L’article 206 de la Llei hipotecària de 1946 va equiparar -contrariant la pròpia legislació franquista de major jerarquia i la seva hermenèutica- les corporacions de l’Església catòlica amb l’Estat, la província, el municipi i les corporacions de dret públic per immatricular sense títol escrit. L’article 304 del Reglament hipotecari de 1947 va atribuir l’expedició de la denominada certificació al diocesà. Aquesta declaració unilateral del bisbe havia d’expressar el títol o la manera d’adquisició, però procedia de la mateixa autoritat (de l’Església, no del l’estat) de l’entitat beneficiària de la inscripció.

Els temples entren al Registre el 1998

El Reglament hipotecari excloïa expressament de la inscripció els temples destinats al culte catòlic. El Reial decret 1867/1998 va suprimir aquesta exclusió perquè la considerava incompatible amb la Constitució i va permetre que els temples accedissin al Registre. Combinada amb els articles 206 i 304, la reforma va obrir la fase d’immatriculacions massives mitjançant la denominada certificació diocesana.

La Llei 13/2015 va eliminar l’Església del procediment especial de l’article 206. Des d’aleshores, la certificació es sempre administrativa i queda reservada a administracions i entitats públiques de manera indubtable. Però, la reforma no va revisar ni cancel·lar les inscripcions practicades abans de la seva entrada en vigor.

34.961 immatriculacions entre 1998 i 2015

El llistat remès pel Govern al Congrés el 2021 conté 34.961 actes registrals d’immatriculacions a favor de l’Església catòlica entre l’1 de gener de 1998 i l’entrada en vigor de la reforma de 2015. D’aquest total, 20.014 correspondrien a temples o dependències complementàries i 14.947 a terrenys, solars, habitatges, locals o altres finques. En 30.335 casos es va utilitzar la esmentada certificació eclesiàstica; en 4.626, un títol diferent.

Aquest recompte oficial no cobreix les immatriculacions fetes entre 1946 i 1998. Tampoc determina quantes finques hi ha en cada inscripció registral ni si cada finca pertanyia legítimament a l’entitat inscrita.

Què sosté Rodríguez Ramos

Antonio Manuel Rodríguez Ramos, professor de Dret Civil de la Universitat de Còrdova, sosté que la cadena històrica va perdre els controls que distingien possessió, domini, exempció i desamortització. La seva tesi és que els articles 206 de la Llei hipotecària i 304 del Reglament van permetre convertir certificacions eclesiàstiques en inscripcions de domini sense una prova externa suficient.

També defensa que aquestes normes van quedar afectades per inconstitucionalitat sobrevinguda després de 1978, perquè una confessió religiosa ja no podia ser equiparada amb una administració pública. Des d’aquesta posició, proposa la nul·litat de les immatriculacions practicades mitjançant certificació eclesiàstica i una solució general, en lloc d’obligar cada ajuntament o particular a litigar separadament.

El Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Espanya en el cas Sociedad Anónima del Ucieza per les garanties processals insuficients i l’afectació d’un dret de propietat prèviament inscrit. La sentència tracta aquell litigi i reforça la crítica al procediment, encara que no anul·la automàticament totes les immatriculacions eclesiàstiques.

Rodríguez Ramos i el periodista Aristóteles Moreno Villafaina han ampliat la investigació al llibre El expolio de las inmatriculaciones de la Iglesia, publicat per Akal el 2026. L’obra examina la mesquita de Còrdova i setze casos més, i defensa una resposta política i jurídica d’abast estatal.

La traça desamortitzadora s’ha de provar

La hipòtesi més greu és que una entitat eclesiàstica hagi cobrat o rebut deute públic per un bé sotmès a permuta i, dècades després, l’hagi immatriculat com a propietat privada. La legislació permet plantejar aquesta possibilitat i Rodríguez Ramos en demana la investigació. Amb les dades generals disponibles no es pot afirmar que això hagi passat en tots els béns ni en una proporció determinada, però sense dubte, es pot inferir que això s’ha fet a una gran majoria dels casos.

La comprovació exigeix unir registres que avui estan separats: finca registral, cadastre històric, inventaris diocesans, relacions de béns exceptuats, expedients de desamortització, subhastes, ordres ministerials, làmines de deute i documentació local sobre construcció i manteniment. La falta d’aquesta reconstrucció és una part central del problema públic, on milions d’euros i de patrimoni públic esta en joc.

Com revisar un immoble concret

Abans d’acceptar la titularitat inscrita, caldria respondre aquestes preguntes:

• Quan i amb quin títol va entrar el bé en possessió de la parròquia, la diòcesi o una altra entitat eclesiàstica.
• Si el bé existia abans del 4 d’abril de 1860 i si estava subjecte a desamortització o inclòs en una excepció.
• Si figura en les relacions per triplicat de béns exceptuats, en inventaris de permuta o en expedients de venda com a bé nacional.
• Si es va emetre una inscripció de deute públic vinculada al bé o al patrimoni del qual formava part.
• Quina declaració unilateral de quin Bisbe va permetre la immatriculació, quin mode d’adquisició hi consta i quines comprovacions va practicar el registrador.
• Quines aportacions municipals, comunals, veïnals o públiques van finançar la construcció, la restauració i el manteniment.
• Si l’ús cultual, la protecció patrimonial i la funció comunitària limiten la facultat de vendre o explotar privadament l’immoble.

La desamortització i la immatriculació formen una mateixa història jurídica, però no produeixen una resposta automàtica. El Registre publica una titularitat i li atorga protecció; la història anterior determina si aquesta aparença coincideix amb el dret material. Quan hi ha indicis de permuta, compensació, domini públic o construcció comunal, l’Administració ha d’investigar i no traslladar tota la càrrega de la prova als pobles.

Finalment cal preveure que el debat afecta també la relació internacional amb la Santa Seu. Les compensacions i les excepcions es van acordar mitjançant concordats i convenis entre l’Estat espanyol i el poder central de l’Església. Les entitats diocesanes executaven localment un règim negociat amb la Santa Seu. Aquesta cadena ajuda a entendre per què la titularitat formal d’una persona jurídica eclesiàstica no esgota l’anàlisi del poder patrimonial.

Fonts consultades

1  Antonio Manuel Rodríguez Ramos. Claves jurídicas e históricas de las inmatriculaciones de la Iglesia Católica. Article complet, Revista Arte, Arqueología e Historia, número 26, 2019, pàgines 293–312

2  Dialnet. Fitxa de l’article de Rodríguez Ramos. Resum, autoria i dades bibliogràfiques

3  Antonio Manuel Rodríguez Ramos i Aristóteles Moreno Villafaina. El expolio de las inmatriculaciones de la Iglesia. Akal, 2026, 448 pàgines

4  Recuperant. Presentació del llibre de Rodríguez Ramos i Moreno Villafaina. Vídeo i informació de la presentació

5  Llei d’1 de maig de 1855 sobre desamortització. Gaceta de Madrid; articles 1, 12, 22 i 23

6  Conveni llei de 1860 i règim dels béns anteriors. Estudi historicojurídic amb referències al Concordat i a les permutes

7  Llei hipotecària de 1946. Redacció històrica de l’article 206

8  Reglament hipotecari de 1947. Article 304 sobre certificació dels diocesans

9  Reial decret 1867/1998. Supressió de l’exclusió registral dels temples de culte catòlic

10  Llei 13/2015 de reforma hipotecària. Fi de la certificació eclesiàstica de l’article 206

11  Govern d’Espanya. Llistat d’immatriculacions entre 1998 i 2015. 34.961 finques, tipologia i procediment utilitzat

12  RTVE. Entrevista amb Antonio Manuel Rodríguez Ramos. «La Iglesia inmatriculó sin pruebas», 16 de febrer de 2021

13  TEDH. Cas Sociedad Anónima del Ucieza contra Espanya. Sentència sobre satisfacció equitativa, 20 de desembre de 2016

14  Recuperando. Comentari del llibre El expolio de las inmatriculaciones. Síntesi de la tesi, els casos i les propostes dels autors